De qui és la Lluna?

La raça humana no n’ha tingut prou de destrossar la Terra i provocar-hi un canvi climàtic que ves a saber com acabarà. És una espècie que sempre en vol més i, si s’ha carregat un planeta, per què no seguir? Després de la dèria per anar a Mart, ara s’han adonat que més a prop hi tenim un satèl·lit que està per explotar. I els esforços es posen a la Lluna, on les principals potències ja tenen els ulls posats. Des que el juliol del 1969 l’home hi va posar els peus per primer cop, les especulacions sobre quin profit se’n podria treure han estat una constant. La ciència ha fet grans passos i se’n sap més. La NASA ha fet públic aquest juliol que l’astre està travessat en gran part per túnels subterranis que podrien ser la clau de volta perquè l’ésser humà hi construeixi hàbitats en els quals pugui passar llargues temporades. A més, aquest mes una missió índia ha confirmat l’existència de grans oceans de magma al pol sud que podrien ser determinants per trobar-hi aigua congelada. Al juny, una sonda xinesa va tornar amb mostres de la cara oculta, una zona que interessa especialment els científics, ja que es creu que pot contenir traces de gel que es podria recol·lectar per obtenir aigua, oxigen i hidrogen.

Tot això, que des del punt de vista científic és meravellós i engrescador, té un objectiu que els estats no amaguen i que pot canviar les balances de poder. A banda de l’interès científic hi ha un interès econòmic per explotar els recursos naturals que pugui oferir la Lluna. I tot plegat genera una gran qüestió: de qui és la Lluna? El primer que hi arribi pot començar a perforar? Qui ho regula, si els organismes són a la Terra? Tot això, que pot semblar una història de ciència-ficció, està a les agendes de les principals potències mundials. De fet, ja hi ha qui està disposat a fer reclams territorials de la superfície lunar. Perquè forma part de la retòrica comercial de “fem negoci amb l’espai”. Però al final és una carrera pel poder amb l’explotació de recursos com a objectiu. I, quan ho aconsegueixin, ja no ens haurem carregat un planeta, sinó un planeta i un satèl·lit.