Pèls de punta
Hem de ser capaços de plantar cara a la imposició que ens ve de fora de deixar morir el català
L’estiu és un temps de sorpreses. De relaxament, sí. Però també de sorpreses. Com sorprenent és escoltar l’empordanès universal, en Lluís Llach, cantar amb mainada de la que en sap les lletres, els nostres fills, en un macroconcert de rock. Ens han volgut fer creure que la cultura en català està en caiguda lliure, com ho està l’ànim dels catalans. Però no us ho creieu. Com ha passat de manera cíclica des dels temps d’Els Setze Jutges, la música ha estat clau a l’hora d’elevar l’esperit lluitador dels catalans a favor de la nostra llengua i de la nostra cultura. I és que em posa els pèls de punta quan veig el jovent cantar les lletres en català dels grups de moda. Us pot semblar una nimietat.
Però sempre diuen que el poble que canta és un poble lliure. I, en temps d’ensopiment, sentir-nos lliures és la millor medicina per continuar la lluita. Molts d’aquests grups han nascut a casa nostra, a terres gironines, i triomfen arreu dels Països Catalans. Com ja ho van fer Sopa de Cabra, Sangtraït, Joan Isaac i el mateix actual president de l’Assemblea. En un temps en què la majoria dels joves busquen ser, de grans, influenciadors o youtubers, emprant el que diuen ser llengües majoritàries, l’èxit d’aquests intèrprets musicals en català evidencia que hi ha molt camp per córrer.
Com a societat tenim la responsabilitat d’ajudar, donar suport i potenciar el consum de cultura en català entre els nostres joves. Ho hem de posar fàcil, les famílies, les administracions i les entitats. Hem de ser capaços de plantar cara a la imposició que ens ve de fora de deixar morir el català. Ens hem de creure que tenim una riquesa cultural que hem de preservar i dignificar. Cantar en català, escoltar música en català i ballar en català, traient-nos els complexos i creient-nos que som molt bons, especialment quan ho fem en català.
Venen temps difícils. No cal donar més explicacions per entendre’ns. Però deixeu que mantingui l’esperança que, si en Llach és president de l’Assemblea, potser d’aquí a uns anys, A les portes del paradís, en Quim Carandell esdevindrà el pròxim president de la Generalitat de Catalunya.
