La història ens persegueix

He aprofitat l’estiu per posar-me al dia amb algunes lectures que, injustament, m’havien quedat pendents. Una ha estat l’última novel·la policíaca del lleidatà Pau Juvillà, El vertigen interior, editada per Pagès Editors en la seva col·lecció de colors i aromes pedrolians Lo Marraco Negre. Juvillà és conegut com a polític, especialment des que va fer el salt a la política nacional com a diputat de la CUP, i en va ser desallotjat de males formes per haver penjat al seu dia, quan era regidor, un llaç groc d’un finestral de la Paeria. Però en paral·lel a la seva participació política, i en paral·lel també a la seva tasca professional, centrada en el peritatge ambiental, Juvillà ha desenvolupat els darrers anys una tasca literària que té en El vertigen interior la seva última i sòlida fita. Es tracta d’una novel·la molt ben construïda que gira al voltant de la mort, aparentment per suïcidi, d’una diputada del Parlament català, presidenta d’una comissió que aborda assumptes ambientals. El llibre s’estructura amb capítols breus i àgils que són un homenatge al grup de rock lleidatà Rosas Rojas, precedits de la citació d’alguna novel·la negra de Ponent i catalana: un generós homenatge de Juvillà als seus companys de gènere literari. La trama principal té lloc en el temps present, i ens ofereix escenaris prou coneguts per la gent de Lleida, com la meravellosa botiga de vinils i alhora bar d’aires alternatius Grans Records, o la biblioteca anarquista Maria Rius. I gira al voltant d’uns personatges que podem imaginar fàcilment com a membres de la generació de lleidatans de la quinta de Juvillà: una incisiva periodista de la Granja d’Escarp, un historiador amb pare lluitador antifranquista que es veurà obligat a revisar dramàticament l’heroïcitat de la lluita del seu progenitor, i un mosso d’esquadra que s’ha de moure en un entorn policial i judicial per on encara supura la corrupció heretada del franquisme.

La trama es completa amb una subtrama que té lloc en els anys previs a la represa democràtica, en la Lleida del final del franquisme, amb activistes que, només per fer actes simbòlics, s’hi jugaven sessions de tortures a comissaria i estades a la presó, i policies i empresaris del règim que estaven disposats a tot per tal de mantenir el seu estatus en la futura democràcia que estava a punt d’arribar. En aquest sentit, la tesi principal de la novel·la, perquè com a bon thriller polític també té una tesi que la sosté, és justament com el passat ens persegueix, i que els seus dimonis mai no queden ben enterrats. Som fruit de la història, i no en podem fugir.

Juvillà és un dels represaliats que han renunciat a l’amnistia, perquè vol que el seu cas arribi al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg i el cas es tanqui amb la condemna dels responsables de la vulneració dels seus drets polítics i els dels seus votants. En aquest sentit, la seva actitud política i cívica també és molt de Pedrolo: ell que mai es va deixar engalipar per la “transició modèlica” i l’Espanya reformable i que preveia que, si la història no es tanca bé, acabarà perseguint-nos fins a atrapar-nos de nou.