Rictus

En el Festival Internacional de Cinema de Venècia s’acaba d’estrenar el documental From darkness to light (De la foscor a la llum), sobre un llargmetratge –escrit, dirigit i protagonitzat pel còmic americà Jerry Lewis– que va ser tan dolent que el mateix Lewis va abandonar el plató amb les cintes sota el braç i va prohibir l’estrena de la pel·lícula a qualsevol lloc fins al 2024. La raó és que aquest film, titulat The day the clown cried (El dia que el pallasso va plorar), va d’un clown empresonat en un camp d’exterminació nazi juntament amb uns 60 nens a qui intenta fer riure tot portant-los cap a la cambra de gas fent de flautista d’Hamelín. Anys després, Lewis va confessar que sentia una vergonya tremenda per haver fet aquest film catastròfic. I era una catàstrofe perquè era una comèdia mediocre sobre l’Holocaust rodada en una època (els inicis dels anys setanta) en què ni tan sols es feien pel·lícules serioses sobre aquest tema. La sèrie de televisió Holocaust no va sortir fins al 1977 (i va ultratjar els feixistes espanyols, que van empastifar el metro de Barcelona amb l’eslògan “Holocausto mentira”). La llista de Schindler va sortir molt més tard, el 1993; i no va sortir una comèdia (discutible) sobre la Xoà fins a La vida és bella (1997). Tot plegat planteja una pregunta sobre com i quan es poden fer comèdies sobre atrocitats històriques. Un film humorístic sobre les execucions portades a terme durant el franquisme faria que la gent es morís de riure? I qui riuria avui si algú intentés fer una comèdia sobre Putin o Netanyahu (o els milicians de Hamàs, o els de l’RSF sudanès, o els de...)? Les paròdies de pel·lícules de terror sí que fan riure, segurament perquè els morts són ficticis i n’hi ha pocs. És quan les víctimes es multipliquen per mil o més –i en la vida real– que ens neguem a riure’ns-en. I, en alguns casos, fins i tot a admetre que existeixen.