La postmodernitat que ve

Diu Marta Rovira que plega veles i que ja no sap com posar-s’hi per refer la unitat de l’independentisme. És comprensible, perquè si ja ha de ser difícil reconstruir una torre de Babel que els seus mateixos hostes han deixat ensorrar, encara ho ha de ser més per als que hi han anat amb una espelma encesa cada vegada que han sentit pudor de gas. I si, a més a més, han posat escales sobre les runes perquè s’hi aixequi al damunt un govern unionista, llavors el sentiment d’incapacitat per refer res deu ser absolut. Vet aquí, doncs, que tenim Salvador Illa presidint un govern en minoria, amb una fragilitat només aparent perquè l’apuntalament d’ERC i dels Comuns no és condicional sinó condicionat: uns i altres han vist en aquesta aliança l’única oportunitat de treure el nas més enllà de la passivitat dels seus escons a l’oposició. Ningú no ha de patir per l’estabilitat del govern per més que es posin al cim de la taula l’ampliació de l’aeroport del Prat, el Hard Rock, el sistema de finançament o qualsevol altra qüestió conflictiva.

Si una virtut tenen els socialistes és el seu pragmatisme: han vingut a passar full i el passaran tant si és a l’estil lampedusià, com si és a pas de tortuga, no pas amb solucions òptimes però sí amb solucions moderades. I, d’aquí a pocs mesos, una gran majoria dels ciutadans s’adonaran que els envolta un clima de baixes pressions, abúlic, dominat per la somnolència funcionarial que el govern tecnòcrata imprimirà a tota l’administració. Fa dos dies que hi són i l’anunci institucional de la Diada ja convida a quedar-se a casa gràcies a la monotonia de la veu de fons i als moviments hipnòtics de les quatre barres de la senyera. Encara no ens hem fet al nou règim i a les tertúlies radiofòniques del país ja hi han començat a aparèixer els caragirats, els amnèsics i els possibilistes. Està tornant la postmodernitat.