Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Esmorzars

Diuen que hauríem d’esmorzar més abundosament i dinar menys. Que el cos ho agrairia, ens sentiríem més en forma durant el matí i, per tant, la salut i el rendiment en el treball se’n beneficiarien.

Jo no conec dos catalans que per esmorzar mengin el mateix. Es tracta d’una diversitat total i curiosíssima, que contrasta amb el gairebé “reglamentari” esmorzar anglès. Els tres grans grups d’esmorzadors catalans són els de forquilla, els de queixalada i els lactis, però dins de cada grup hi ha gradacions incomptables.

Els de forquilla solen ser, en general, gent d’historial pagès no gaire llunyà, que (a Barcelona) han conservat el costum o l’han heretat dels pares. Hi ha qui per esmorzar es menja un parell d’ous ferrats amb botifarra, però tinc un amic que fins i tot no s’està de prendre’s una sopa, o un plat de verdura fregida (de la que ha quedat de la nit anterior) i costelles amb pa amb tomàquet. Dins aquest estil hi ha també la versió minsa: una miqueta de pernil dolç, un crostonet…

Parlant de pa: els esmorzars de queixalada poden ser igualment matisats, des del panet o el brioix amb qualsevol menja lleugera a la mitja barra farcida de truita, de sardines de llauna, de xoriço… A vegades he pensat que només aprofitant els badalls matinals es pot arribar a ficar a la boca un material tan voluminós.

Els lactis poden ser mixtos o purs. Els mixtos tradicionals omplen la tassa –aquells bols d’abans…– de pa, que es va amarant de llet, i els moderns de cereals o galetes; els lactis purs solen ser els desganats o els apressats matinals: es limiten a beure un vas de llet, o un cafè, i al carrer. Però, com dèiem, en la pràctica domina la barreja: forquillaires que beuen llet, lactis que hi afegeixen fruita; hi ha qui menja galetes amb xocolata i un iogurt, i sospito que més d’un beu coca-cola per esmorzar…

Si d’una banda “cada català fa el seu esmorzar”, de l’altra he observat que la dependència del propi costum és molt forta. He viscut, en alguns viatges, la impossibilitat d’un forquillaire d’interessar-se pel clàssic esmorzar “continental” de torrades amb mantega i confitura, suc de taronja, croissant i cafè amb llet, que servia l’hotel; aquest panorama també és menyspreat per l’estricte bevedor matinal de cafè. L’èxit de les cafeteries pròximes als hotels respon a la necessitat que cadascú té d’anar-hi a trobar la carn o la truita, l’entrepà o l’aliment habitual.

Confesso que sóc un esmorzador sense cap personalitat. Esmorzo normalment poc; però, si sóc a casa d’un amic que esmorza de forquilla, m’hi adapto; si en un hotel em duen formatge o un ou dur, m’ho menjo, i després d’un mes seguit de fer honor a l’esmorzar continental torno a casa i, automàticament, torno a esmorzar tan lleugerament com sempre. Aquesta falta de principis matinals és força còmoda –m’evita les angoixes de l’esmorzador forçós o frustrat–, però fa que em senti devaluat davant els meus amics, esmorzativament més radicalitzats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia