La ciutat que ens ha fet fora

La ciutat, la gran ciutat, aquella que segons els teòrics de prestigi s’ha redibuixat per donar prioritat a les persones, ens ha fet fora. Abans passàvem desapercebuts, tots aquells que xalem caminant i que ho fem pel pur plaer que ens proporciona desplaçar-nos sobre els nostres propis peus. Ni tan sols es parlava de la nostra existència, ningú reparava en la presència dels que ens agrada, o més aviat agradava, camejar per arribar a les nostres cites. Però la ciutat, la gran urbs, definitivament, ens ha expulsat. Havien de ser ciutats sense cotxes i han acabat esdevenint ciutats sense persones. I és que caminar per una gran ciutat és, per desgràcia, una acció que ha mutat fins a transformar-se en una missió de molt alt risc. Els cotxes, desenganyem-nos una vegada per totes, continuen, més o menys, al lloc de sempre. Quan travesses un carrer a peu, usant el pertinent pas de zebra i fins i tot quan la circulació està regulada per un semàfor –més seguretat per al vianant, impossible, podem pensar–, qui ens posa en situació de perill no són pas els turismes, que acostumen a respectar els senyals. Ara hem de mirar a l’esquerra i a la dreta, amunt i avall, i no pas una sola vegada, per no ser atropellats per gent que disputaria a Pogacar l’etapa contrarellotge del Tour. O per patinets manipulats per les millors escuderies de la fórmula 1. Cada cop som més, em consta, els que estem farts de caminar amb l’ai al cor i invalidats pel pànic a morir desballestats sota un vehicle teòricament ecològic. Aquesta Barcelona, i qualsevol ciutat que se li assimili, si no es pot recórrer caminant, és una merderada ben grossa. Ciutats caòtiques i inhumanes, embolcallades sota la gran mentida de la mobilitat sostenible i sota la burla que representa la impunitat de tots els que es passen les senzilles lleis de trànsit per l’arc del triomf. Un fàstic de ciutats.