La nostra educació

El funcionament del sistema d’ensenyament a Catalunya és intricat però alhora molt senzill, massa senzill tal volta. No cal donar sempre per feta la presumpta incompetència de tots els governs en aquests àmbits. Hem tingut en les darreres dècades consellers de tots els colors, però contra la condició humana i una de les seves emocions més primàries, la por, és impossible lluitar-hi.

L’educació és, en aquest sentit, un mirall de la societat. Els rics són els que menys volen barrejar els seus hereus amb els plebeus. Porten directament els seus fills a les escoles de pagament i en paus. Són guetos de nens o adolescents blancs amb la vida resolta.

Després hi ha la dita classe mitjana. Per a aquests també tenim els seus propis centres, això que anomenem escola concertada. Hi ha pares i mares que fan l’esforç econòmic de portar els fills a la privada o accepten com a mal menor l’escola i els instituts públics sobretot si no viuen en barris desestructurats. N’ hi ha que han estat previsors i han comprat l’habitatge en un lloc amb centres que es consideren no problemàtics. El temor de la convivència dels nostres fills amb segons quina gent sempre ha persistit.

Un cop tenim col·locats tots els alumnes a les escoles de pagament i a les concertades, ens queden les públiques. I allà, és clar, és on va a parar tota la mainada de les nostres classes més baixes i, per tant, la majoria de fills de migrants africans i sud-americans o d’això que en diem “altres cultures”.

En els barris i els municipis on n’hi ha més, els centres es bategen amb una alerta gairebé social: alta i màxima complexitat. Tots els pares i totes les mares saben, i els mestres també, que sempre que sigui possible cal evitar-los. I així construïm la Catalunya de les tres velocitats, una piràmide de vidre que ningú no vol enderrocar.