El retorn

El retorn del jovent a les manifestacions del passat Onze segurament té diverses explicacions. Aquí n’esbosso una a partir dels dos models que han sorgit com a resposta a la repressió i que han impregnat la vida política dels darrers set anys. Un, personificat en Junqueras, segueix el model cristià de parar l’altra galta. El martirologi cerca la compassió, creu que és l’encarnació d’una raó messiànica i que l’enemic assumirà la seva raó un cop l’entengui… L’altre model, el de Puigdemont, és el de la mitologia clàssica, la d’Odisseu (Ulisses), la de seguir el combat amb tota l’astúcia possible sense esperar res de bo de l’enemic, en una guerra de posicions dins el tauler sense cap confiança que es compleixi cap pacte amb l’enemic. Aquí hem vist la diferència entre els indults, amb renúncies, cedint la clau de l’exercici a l’autodeterminació, i l’amnistia, sense renúncies, jugant amb les divisions dels enemics. Una no és pas la continuació de l’altra com alguns han volgut fer creure. Però la resposta de l’enemic sempre és la mateixa, enganyar-nos tant com pot, com acabem de veure amb el suposat pacte fiscal “singular” a canvi de tot el poder administratiu del territori. Penso que el jovent valora l’astúcia de Puigdemont, però sobretot la valentia d’arriscar-se tornant per eclipsar la investidura d’Illa i deixar clar que “hi som”. Dempeus, aguerrits. Això li va donar crèdit i va connectar amb el jovent. El que va fer el conseller Elena perseguint Puigdemont amb l’operació Gàbia –com si fos un delinqüent perillosíssim– és molt més greu que tot el gamberrisme polític de l’ERC B. I ni piu per part de la direcció del partit. Definitivament tenen un problema greu de comunicació. I algun altre...