El factor humà
Un, dos i fins a tres socialistes
Torna la campanya per fer un espai de memòria a Via Laietana, 43, qüestió que ara més que mai és en mans del PSOE
Hi ha una data transcendent situada al bell mig del període que va des del 15 de juliol fins ahir, 17 de setembre. És el 9 d’agost, dia que el Parlament de Catalunya va elegir el socialista Salvador Illa president de la Generalitat. Efectivament, és un fet d’especial transcendència que, des d’aquell dia, tot el poder amb capacitat d’incidir en el dia a dia del país, arreglar o transformar les coses, estigui en mans del mateix partit. Ras i curt, es pot dir que ara ja no hi ha excusa, i si el tap no surt de l’ampolla és o perquè no es vol o perquè no se’n sap més.
La data del 15 de juliol és rellevant perquè aquell dia hi va haver l’últim acte abans del parèntesi de l’estiu davant de la prefectura superior de la policia espanyola, a Via Laietana, 43, per demanar que l’edifici es converteixi en un espai de memòria. I el dia d’ahir va tornar a tenir significat perquè, convocades per la Comissió de la Dignitat i la sectorial de persones represaliades de l’Assemblea Nacional Catalana, desenes de persones van tornar a concentrar-se al mateix lloc amb el mateix propòsit de seguir picant pedra.
No hi eren, ni tampoc se’ls esperava, Pedro Sánchez, Salvador Illa o Jaume Collboni. De fet, d’ells s’espera que es trobin en un despatx i en una reunió en què tots tres acordin que el vell edifici de la prefectura deixi de tenir usos policials i passi a mans de les institucions catalanes. Una reunió i un acord, no a tres bandes, sinó a una de sola, cosa simple, aparentment fàcil. Efectivament, ara ja no hi ha excuses. Si el poder monolític vol, podrà, ja que algun avantatge ha de tenir jugar amb una baralla en què totes les cartes són del mateix coll. No hi ha cap dubte que si finalment la policia acaba marxant de Via Laietana serà per la intervenció decisiva dels socialistes, i que, si tot queda igual, o emmascarat, serà per la decisió d’uns polítics espanyols que calcen tots el mateix peu, o la mateixa por de no ser titllats de fluixos pel rival.
Però com que tot això és política-especulació, de la prefectura i el seu futur, se n’ha de continuar parlant i per aquest motiu ahir es van escoltar els testimonis de dues persones víctimes de la repressió a Via Laietana, el de Carles Sastre i el de Carmen González; aquest últim, llegit per la periodista Maria Favà, durant anys companya d’aquesta redacció.
El cas de la Carmen és la demostració que la brutalitat policial desplegada durant anys en aquest país no distingia entre els seus objectius. Era salvatgisme. Impunitat pura i dura. Tant se val que la víctima fos una persona detinguda per motivacions polítiques, per la seva condició d’homosexual o pel fet de ser gitana, esposa d’un lladre, com era el seu cas. A la Carmen la van detenir amb només 17 anys, acusada de complicitat en un atracament, i el seu pas per la comissaria va ser terrible, amb cops i cap respecte per la seva condició de partera, amb els pits a rebentar de llet per un nadó que acabava de parir i que no deixaven criar.
La història de Carles Sastre és també molt dura, com molt dur va ser un dels seus repressors, el ministre franquista Rodolfo Martín Villa, a qui ahir la jutgessa argentina María Servini de Cubría va comunicar que manté la idea de jutjar-lo per crims de lesa humanitat. No, no hi pot haver impunitat ni complicitat amb aquella repressió. Només memòria i dignitat.
