Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Disciplina, si us plau

En el transcurs de les últimes sessions del Parlament, el president s’ha vist obligat a advertir alguns parlamentaris massa parladors. Tenien un temps previst per a la seva intervenció, però no hi havia res a fer: s’allargaven, s’allargaven, s’allargaven…

Això passa al Parlament, i passa als despatxos, i als cafès, i al carrer. Però al Parlament és més inacceptable que enlloc, perquè es tracta d’un indret on –a més de les famoses “llibertats formals”– s’ha de defensar amb energia la “disciplina formal”. Un ordre del dia ha de ser, també, un ordre d’horari, i no pot ser que un senyor que ha de parlar quinze minuts en parli trenta.

L’abús de la paraula es pot deure a dues causes: a la vanitat del protagonisme o a la incapacitat de preparar la intervenció. M’interessa especialment aquest segon aspecte, perquè el Parlament pot ser –ha de ser– una bona escola d’allò que ens falta: gent que domini la tècnica de l’expressió i la comunicació davant d’un grup. I quan un discurs s’allarga, és evident que qui parla no s’ha preocupat dels qui escolten, i qui no es posa en la pell dels qui escolten no aconseguirà mai un èxit veritable.

Winston Churchill practicà durant tota la seva vida aquest consell que li havia donat un amic: “digues el que hagis de dir, i quan arribis a una frase que acabi amb un punt gramatical, seu”. Molts dels nostres parlamentaris –i sens dubte, els qui s’allarguen tant– no creuen en els punts. Empalmen frases principals, subordinades, incidentals, etc. en paràgrafs inacabables, i el pitjor és que com que ho fan sense entrebancar-se es pensen que “parlen bé”. Una cosa és l’exhibició de facultats oratòries, i una altra parlar bé “per a qui escolta”. Qui escolta demana punts. Perquè cada punt és una possibilitat que l’orador ens dóna de respirar, de reflexionar sobre allò que hem sentit.

Des del punt de vista de qui parla, exigir-se punts significa exigir-se concretar idees i expressar-les en frases senzilles. Quan això s’aconsegueix, els parlaments no poden durar gaire.

El que ens costa més, sempre, és saber acabar. Acabar un discurs, una conversa, una explicació, una reunió. Quan em convoquen a una reunió –“començarem a les quatre”– sempre pregunto: “i a quina hora acabarem?”. Em nego a començar si no es fixa una hora d’acabar. Si sabem que hi ha una hora límit, aprofitarem més el temps i treballarem millor.

El nostre Parlament ha d’imposar un criteri de rigor en el mecanisme verbal, perquè no respectar els temps d’intervenció és una gran manca de respecte als col·legues. No s’ha de dir “us passeu, senyor X”, quan ja fa temps que hauria d’haver callat, sinó avisar abans: “us queden dos minuts”. I si als dos minuts justos sonés una campana i es passés el torn a un altre parlamentari, tothom aprendria a resumir allò que vol dir.

Penso que, prescindint de partits i de relacions personals, el Parlament ha de defensar solidàriament que respectar el temps dels altres és la més elemental de les educacions; no hi hauríem de trobar una manifestació pública dels nostres vicis socials, sinó una lliçó igualment pública que ens ajudés a corregir-los.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.