Diumenge al restaurant

Aquest diumenge, a Barcelona, he decidit d’anar amb la família a dinar en un restaurant del barri. Un restaurant modest, on he menjat sovint durant l’estiu.

Tot i que hi he anat aviat, no he trobat cap taula lliure. “S’haurà d’esperar una mica”. Esperar, dret, en un restaurant no em fa gens feliç,i hem anat a la recerca d’un altre restaurant del veïnat. I així sol iniciar-se el via crucis gastronòmic dominical, que és una de les noves tradicions barcelonines.

No sé què passa amb els restaurants de luxe –quan hi he anat ha estat sempre a sopar–, però els establiments que podríem considerar “normals” de dues a quatre del diumenge s’omplen de gom a gom. No hi fa res que diguin que la crisi és forta. Aquest sector meu de l’Eixample no és pas una zona socialment distingida, i la gent que hi trobeu als restaurants solen tenir l’aire de gent que treballa, sí, que a la seva manera es guanya la vida, però que no duu sempre deu mil pessetes “disponibles” a la butxaca, com d’altres que sé. Però no dinar a casa, el diumenge, s’ha convertit en el costum equivalent a l’antiga tradició d’anar a comprar el tortell.

Penso que un dels motius bàsics d’aquesta innovació és estalviar a la mestressa de casa de fer un dinar. Més o menys explícitament, les dones reclamen aquesta “vacança”. No haver de cuinar, no haver de rentar els plats, i en tornar al pis poder seure tranquil·lament davant el televisor. El sopar, ja se sap, es pot improvisar, de manera que el diumenge sencer passa a ser, efectivament, “festa”.

En aquests restaurants, s’hi veuen, doncs, molts grups familiars, amb les corresponents criatures i, a vegades, amb àvies. Fa uns quants anys tot això no existia, i aquesta tendència ha impulsat l’aparició de molts restaurants; cada vegada n’hi ha més, a la ciutat i a la carretera. Aquest estiu, en un espai de tres quilòmetres, al Baix Empordà, he vist la conversió de tres masies en tres restaurants. Tinc la impressió que en aquests moments el català és el poble europeu que surt més de casa quan arriba un dia de festa. Passant un diumenge per França, o per Suïssa, o per Alemanya, us adonareu del fenomen contrari: la gent tendeix a no moure’s.

Tot veient els gelats, les cremes, el mel-i-mató i les altres postres que els barcelonins demanen als restaurants, em pregunto com deu haver influït el costum de dinar fora de casa en les pastisseries, perquè abans el dolç dominical era la festa, i ara la festa és tot el dinar. Ja no es tracta d’afegir un extra al costum, es tracta de substituir tot el programa.

Aquest diumenge vaig aconseguir l’última taula lliure en un restaurant xinès. Àvies i marrecs compartien el “txou mien” i el peix agredolç. Qui ens ho havia de dir! En pocs anys, els restaurants exòtics s’han multiplicat amb èxit, com un símbol d’una colla de barreres que han saltat i de prejudicis que s’han esvaït. Sí, hi ha un clima de crisi, i penso que hem arribat a la conclusió que qui diumenge passa any empeny.