Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
El Pallars Ventafocs
Serà un hivern de neu, el que s’acosta? És la pregunta que es fan els afeccionats a l’esquí i els propietaris de les estacions, pensant en la darrera temporada, tan negativa. Jo no soc esquiador, però tinc alguns amics que ho son, i quan ens trobem s’engresquen o es planyen mútuament; i mentre jo quedo al marge dels seus apassionaments m’adono que això d’anar a esquiar és una mena d’il·lusió que crea hàbit.
I, és clar, si la neu falla, apareix la síndrome d’abstinència, i els de la colla es neguitegen. D’altres hi perden milions. L’esquí és una indústria turística amb una matèria primera caiguda del cel i, al revés del que diu l’expressió popular, allà on no en raja, no n’hi ha. De la manca de neu, n’han patit terriblement, la temporada passada, les instal·lacions, els hotels, el comerç i, en definitiva, la gent del nostre Pirineu. Es calcula que la indústria hotelera del Pallars Sobirà perdé prop de mil milions de pessetes, i els afectats es preocuparen de presentar a Madrid una declaració de zona catastròfica –com es fa quan una inundació o qualsevol calamitat natural destrueix una collita. La declaració fou avalada pels ajuntaments de la comarca, la Diputació i fins i tot el govern civil. La declaració arribà a Madrid, i d’aleshores ençà ja no ha cantat ni gall ni gallina. S’ha perdut en l’immens magatzem de les ventafocs.
L’Alt Pirineu català en general, i el Pallars Sobirà en particular, són la imatge de l’abandonament: carreteres, equipaments, serveis socials i culturals, monuments artístics… Al Full del dilluns, Ricard Font denuncia que la majoria de les esglésies de la vall de Cardós es troben en pèssimes condicions, i cita el cas de l’església de Tavascan: el teulat està tan malament que, si no es restaura abans de l’hivern, quan caigui la neu pot enderrocar-se definitivament. La gent del poble també deu preguntar-se, amb una por que no és la dels esquiadors: nevarà gaire, nevarà poc?
Una comissió d’alcaldes de la vall de Cardós ha visitat el bisbe d’Urgell i ha sabut que el Bisbat no tenia diners per a restaurar les maltractades esglésies de la vall i de tota la diòcesi. Aleshores, els alcaldes han demanat al senyor bisbe que cedeixi les esglésies de la vall de Cardós als pobles, amb l’oferiment que els pobles s’encarregarien comunitàriament de la restauració. El bisbe ha contestat que això no era de la seva competència.
Que si naps que si cols, el fet és que el Pallars s’enruna i que potser és hora d’aclarir qui ho veu amb indiferència i qui ho veu amb una responsable desesperació. Una església romànica és només del Bisbat o és també del poble? Penso que tots els organismes implicats haurien de seure al voltant d’una taula i exposar, sense embuts, les respectives intencions i possibilitats. Perquè la decadència del Pallars va augmentant com una bola de neu.