Castanyes i gelats

Pujava suant pel carrer Aribau, submergit en la persistent xafogor d’aquests últims dies, quan de cop he sentit encara una onada de calor més intensa: al meu costat hi havia la parada d’una castanyera.

Ja n’és època, és clar (escric aquestes ratlles el 7 d’octubre), i les castanyeres tenen perfecte dret a intentar el seu negoci. Però poques vegades com enguany, penso, l’aparició de les castanyeres és tan incoherent amb el clima que vivim. Fins i tot costa d’entendre que puguin resistir la proximitat del foc en el qual s’estan torrant les castanyes i els moniatos.

Les imatges de l’adolescència condicionen molt, i jo associo les castanyeres a unes dones abrigades, a desgrat de l’escalfor de la parada, sol·licitades per uns vianants protegits amb abrics, barrets i bufandes, que quan es treien els guants es refregaven les mans enfredorides. (Ni que fos amb gràfics de temperatura a la vista, em costaria d’admetre que fa quaranta anys els hiverns no eren més freds que els actuals).

Les castanyes eren, a més d’un aliment, una calefacció manual, i el foc de la castanyera constituïa, en els vespres barcelonins, un punt d’atracció que feia més acollidor aquell tros de carrer.

La castanyera que he vist aquest matí duia una bruseta lleugera, i els distrets ciutadans passaven de llarg en cos de camisa i –dues noies– llepant un gelat. Perquè vet aquí la immensa contradicció: a la mateixa vorera on la castanyera havia instal·lat la seva parada, encara era obert un lloc de venda de gelats.

M’he quedat palplantat, uns instants, intentant de pair la visió simultània dels gelats i les castanyes, i tot plegat m’ha semblat una escandalosa espifiada de pel·lícula històrica, com si l’emperador romà, en entreobrir-se-li la túnica en pujar al carro de combat, deixés veure que duia “blue-jeans”.

És clar que això no pot durar, i potser quan surtin aquestes ratlles la tardor s’haurà decidit a venir, i en la “funció” ciutadana ja no hi coincidiran personatges de diverses comèdies. Però estem vivint, mentrestant, un període ambigu i desconcertant, que no afavoreix la feina dels clàssics “escriptors de costums”. Hi ha dues hipòtesis: o els cronistes d’“altres temps” s’ho inventaven tot, o hi havia, efectivament, uns “altres temps” en els quals cada cosa es produïa en el moment previst i la “funció” ciutadana era el resultat impecable d’innombrables representacions precedents.

Una dictadura folklòrico-municipal podria imposar que els quioscs de gelats tanquessin en arribar les castanyeres, o que les castanyeres no obrissin mentre la gent estigués disposada a menjar gelats pel carrer. Com totes les dictadures, però, seria anacrònica. Cada vegada té més força l’ètica i l’estètica de la barreja, i jo suggereixo la instal·lació d’unes noves parades que venguin, al mateix temps, castanyes i gelats. Perquè us asseguro que un gelat de vainilla o xocolata amb castanyes torrades no és cap bestiesa. I respon, a més, a una llarga tradició popular: aguantar-ne una de freda i una de calenta.