Tres quaranta

S’ha calculat que l’any 2000 un ou de gallina valdrà dues-centes pessetes; una dotzena d’ous, dues mil quatre-centes pessetes, doncs. Un litre d’oli no sé quants milers, i un quilo de carn, una fortuna.

La ràpida pèrdua de valor de la unitat pesseta ja està modificant, avui dia, el llenguatge. Si seieu en un cafè o un snack i en acabar pregunteu què val l’entrepà, la cervesa i el cafè, el més probable és que us diguin: “tres quaranta”. No fa gaires anys, quan un cambrer us deia tres quaranta volia dir, sense cap dubte, tres pessetes quaranta cèntims. Ara, queda igualment clar que “tres quaranta” significa tres-centes quaranta pessetes. Jo no sé si aquesta nova moda respon a la tendència que fa del llenguatge un producte cada vegada més resumit o a l’astúcia psicològica de fer que “soni” més barat allò que és més car. No trigarem gaire a sentir que un cotxe val “tres quatre-centes”, o sigui tres milions quatre-centes mil pessetes.

Amb un bitllet de mil, doncs, ens trobem que paguem “nou seixanta” i que no ens tornen pràcticament res, i això de 1.000 igual a 9,60 és realment una revolució matemàtica, i sobretot un mal negoci, si som nosaltres els qui paguem. D’altra banda, donar un bitllet tan gros quan ens diuen “quatre vuitanta” encara ens provoca, a la gent d’altres temps econòmics, una estranya sensació: la de ser un d’aquells milionaris o un d’aquells artistes extravagants que, segons l’anecdotari, donaven una propina desproporcionada al cotxer que els duia al teatre o a la florista que els oferia una rosa. Ens sentim transportats a la “belle époque”… el que passa és que la nostra cartera viu més aviat una mala època.

Si els pronòstics es compleixen, i d’aquí a vint anys una coliflor costarà sis-centes pessetes i un quilo de taronges prop de dues mil, vol dir que els bitllets i les monedes actuals hauran passat a la història. Ens costa d’imaginar-ho. La majoria d’homes tenim una escassa capacitat per a preveure el futur. Hi ha alguns privilegiats que sí que la tenen, aquesta capacitat, i són els qui es fan rics. Compren terrenys quan no valen res, o col·leccionen els genis modernistes quan són considerats “ridículs”, i després riuen realment de gust quan una nova visió de les coses fa que aquests mateixos gerros esdevinguin “preciosos” i siguin valorats en milers de duros. Els qui no tenim imaginació només pensem que no hi ha manera, ara, de col·leccionar ous de gallina per a l’any 2000, i així no farem mai res.

Si és que la societat ha de sobreviure, d’aquí a vint anys se suposa que el sou mínim serà de mig milió el mes –la gent dirà, segurament, “jo guanyo cinc”– i tots plegats tindrem (o tindran, els qui hi siguin) la sensació que “com han canviat les coses, mare de Déu!”,… i la pòlissa que haurem de posar a la instància reclamant un canal de TV en català costarà almenys mil peles…