Que se m’entén?

Un dia, en una cafeteria-llibreria del barri, amb els ulls perduts en una novel·la que no llegia, vaig dir en veu alta “Quan parlo, se m’entén?”, i una veu de darrere la barra em va contestar “Se’t sobreentén”. L’emissor de la reacció sol ser molt lúcid, ràpid i té respostes per a tot, però aquesta no me l’esperava. En un racó del pensament, on les paraules dansen al compàs de les emocions, es localitza aquesta pregunta que tothom s’ha fet alguna vegada: “Se m’entén?” És un eco que ressona en l’aire, una recerca de connexió en un món fragmentat. En el silenci que sol succeir la pregunta (ningú no respon mai res) es despleguen infinites possibilitats. Un somriure d’acceptació, una mirada de comprensió (o de compassió), o un gest de rebuig poden confirmar o desmentir la intuïció de ser entesos. Els artistes no parlem com la resta. Som parits així. No és només el missatge que es transmet, sinó també l’esperit amb què es comunica. Les paraules poden ser un pont o un mur, depenent de com les vestim. En la dinàmica entre l’emissor i el receptor, l’autèntica resposta no es troba en l’exclamació explícita, sinó en el sentiment de complicitat que sorgeix de l’intercanvi. Perquè, en el fons, tothom desitja que les seves veus trobin ressonància en els altres. Les converses que mantinc són un trencaclosques on cada peça sembla ser en el lloc equivocat. Parlo amb metàfores, deixo empremtes d’idees sense acabar, se’m sobreentenen les inquietuds i la desconnexió momentània amb la realitat. Apreciada però mai del tot entesa. Hi ha mons dins els mons de cadascú. Avui va per tu, Luna.