Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Una bona eina
En la meva primera adolescència, un dia em van dir: “Vols veure papallones?” I em van dur a una gran casa pairal, Torrellebreta, de la Plana de Vic. El propietari, el senyor Vilarrúbia, n’havia col·leccionades milers, i vaig quedar meravellat per dues coses: per la immensa diversitat de formes i colors i pel fet que un home pogués tenir una vocació col·leccionista tan impressionant.
D’aleshores ençà he tingut d’altres oportunitats de comprovar que qualsevol tema és una font extraordinària de sorpreses quan hom hi entra a fons i que hi ha gent que amb una paciència i una tenacitat admirables han fet “cultura de salvament” –pagant-ho, a més– del nostre patrimoni arqueològic, folklòric, natural, artesà, etc. Eren descobriments, però, fets a l’atzar d’un viatge o d’una recomanació personal. I així entràvem, un dia, al Museu Vicenç Ros, de Martorell –ceràmica catalana–, o visitàvem el Museu del Càntir Joan Rectoret, a Argentona.
Ara ja tenim l’eina que ens faltava: una Guia dels Museus de Catalunya, confeccionada per Maria Josep Barri, Maria Carme Farré, Cristina Mendoza, Maria Teresa Ocaña i Eloïsa Sendra, editada per la Caixa de Pensions, amb moltes fotografies orientadores –la majoria d’Eduard Olivella– i un excel·lent disseny i maquetatge de Miquel Grau; amb més de 200 pàgines, és un útil llibre de butxaca.
Comptant-hi els que estan en formació o en projecte –i alguns de tancats– la Guia relaciona 400 museus. Aquesta xifra ens configura com un poble “culte”, si pensem en la relació “museus/nombre d’habitants”. En la pràctica, però, aquesta relació –un mot que ara utilitzem com a equivalent de contacte–, existeix de debò? ¿No és més cert que els museus i els catalans, units satisfactòriament en l’estadística, viuen divorciats en la pràctica?
La Guia recull des dels grans museus a les petites col·leccions privades però visitables; des dels grans temes –art romànic, geologia, història, pintura, etc.– a les més inesperades matèries. A Catalunya tenim col·leccions i museus agrícoles, d’armes, terrissa, automòbils antics, d’indumentària de tota mena, del blat i la pagesia, de la caça, del calçat, de carruatges, de cargols, de curiositats marineres, del delicte, de física, d’ocells, de perfums, de pompes fúnebres, postals, de la sal, del teatre, del vi… N’hi ha que són únics a l’Estat.
La publicació d’una guia com aquesta té, al meu entendre, diverses implicacions:
1. Homenatge als catalans que van iniciar desinteressadament una tasca col·leccionista, base de molts museus que avui són de propietat col·lectiva.
2. Aproximació al públic del valuós material recollit.
3. Responsabilització dels particulars i de les entitats que tenen els museus a càrrec seu. Aquesta immensa riquesa ha quedat, finalment, públicament documentada i “retratada”. Aquest llibre, a més d’una Guia de Museus, ha de ser una guia de la consciència museística, de manera que fem vivents i viscuts aquests 400 museus que ens defineixen –segons la teoria de la UNESCO– com a poble culturalment avançat.