Tribuna
A temps nous... nous mitjans
Volia fer servir el text evangèlic “a vi nou, barriques noves”, però he preferit aquesta aplicació que vaig aprendre del meu fundador, un capellà català amb molt de seny, sant Enric d’Ossó: a “temps nous, nous mitjans”, una lògica aplicació de l’ensenyament evangèlic.
Per l’edat que tinc –a prop de noranta anys–, els costums, les formes, l’estil de les famílies han canviat molt des de la meva infantesa. Si a casa meva no es podia concebre més que un tipus de nucli familiar –el que jo veia dia rere dia a la meva llar, la dels meus cosins i la majoria de les meves amistats–, la diversitat d’esquemes de família que els nens d’avui veuen al seu voltant és completament diferent.
Un dia vaig sorprendre dos renebots meus, de cinc i set anys, amb aquest comentari: “Una nena de la meva classe té dos pares i cap mare.” Això ho deia la petita, i el gran –amb la “categoria” que li donava tenir dos anys més– li responia categòricament: “Això no pot ser, perquè els pares m’han explicat a mi com es fan els nens i es necessita un home i una dona.” Aquesta conversa seria inversemblant quan jo era petita i ens anunciaven que tindríem un germanet més –fins a arribar als nou– i ho trobaven d’allò més normal. Fins i tot, jo mateixa amb uns vuit anys, com que la mare els concebia a casa amb una matrona, pensava que era una coincidència el fet que, sempre que arribava un germanet, mamà estava al llit malalta. I, a sobre, s’aprimava força.
No vull fer UN judici de valor de quina de les dues actituds és millor, però del que estic segura és que l’adaptació als temps és necessària i avui no n’hi ha prou amb respostes tan abstractes com les que ens deien a nosaltres. És clar.
Sortim al pas de les dificultats que els fills poden tenir en aquests temps en què els mitjans de comunicació –i sobretot la informàtica– fan arribar als nens les notícies que mai sentíem a la seva edat els que pentinem canes. Això no vol dir que estigués bé amagar-ho o que ens donessin respostes com la que vaig rebre quan vaig preguntar què volia dir en l’Ave Maria “Beneït el fruit del teu ventre”: “Tu prega i no pensis.” Sí, temps eren temps, però avui això no serveix.
I com que no podem aïllar els nens i els adolescents –com al príncep Nicanor– de tot el que els arriba ni amagar-los la veritat, és necessari, més que mai, controlar una mica què llegeixen i acompanyar els processos de coneixement de la vida. Avui no en tenen prou amb les respostes d’abans, sortint per la tangent, ja que si no els arriba el coneixement d’una manera correcta i educativa, els arribarà per mitjans més dubtosos que els poden comportar un mal sovint pitjor que el de la ignorància.
És molt difícil “controlar” tot el que els arriba, i no sempre la negació o la prohibició és el més indicat. Però el que sí que és absolutament necessari és l’acompanyament en els processos d’aprenentatge d’aquests esdeveniments i canvis vitals en la fisonomia, la conducta i l’evolució humana. I, malgrat que ens sembli que “ja ho saben tot”, tenen una ignorància molt més perillosa que la que teníem quan no “sabíem res”.
Si en la meva infantesa els pares havien de vigilar molt les nostres lectures o els programes de ràdio o de tele –quan va començar– i “acompanyar-nos”, ara el control és molt més difícil i s’escapa a la capacitat de qualsevol pare o mare en moltíssims moments. Per tant el mètode ha de ser diferent, i més que controlar, s’ha d’“acompanyar” i sortir al pas del que segur que ja els ha arribat i encara no tenen prou capacitat per pair-ho com cal.
Sé que tot això és difícil i sovint excedeix les capacitats dels pares i adults en general, però a necessitats noves, mitjans nous. S’ha de llegir, estudiar, consultar. Perquè mai es pot educar a la babalà... ja que és la tasca més important que tots tenim amb aquells que ens toca acompanyar i educar. Últimament programes tan seriosos com els informatius de televisió ens fan arribar esdeveniments que, en la meva infantesa, estaven només en un famós diari molt prohibit a casa meva –El Caso– però que avui formen part de les notícies amb una categoria semblant –almenys pel que fa als temps emprat– a les negociacions de pau entre països en conflicte...
Abans que aquests temes siguin “notícia” i es numerin els casos des de començament d’any, treballem el món dels valors i eduquem els joves parlant directament i sense embuts, però dins d’una escala de valors. És clar que això requereix temps, espais casolans, ambient familiar i... –tant de bo es pugui donar– estabilitat familiar.