El dret a les coses velles i decrèpites

L’Agnès Varda no té un estil. Té una mirada. És un esguard que busca, que va a la recerca d’allò que en el món no ha estat encara digne de ser mirat. Dels colors ultrasaturats de La felicitat (1964) al neorealisme en blanc i negre amb què filma els pescadors de Seta a La Pointe Courte (1954) o a l’estil documental d’Els espigoladors i l’espigoladora (2000), passant per la factura quasi de sèrie B d’un film com Les criatures (1966), a Varda la recerca és l’estil. Un estil que té la seva ètica i la seva política en la mirada.

La mirada de Varda és horitzontal, diu l’Imma Merino en el llibre que li dedica. Però és sobretot una mirada amorosa. Tal vegada, podria ser, una mirada de dona que mira, no només les dones, des d’un altre lloc. L’emplaçament des d’on mira Varda és el mateix lloc des d’on l’Imma escriu, un racó on la mirada del saber, tot i saber-ne molt, ha estat desallotjada. Allà on trobaríeu el llibre docte, la crítica aguda i el film intel·lectual de la Nouvelle Vague, ha brotat, com els grills d’una patata, una altra cosa. La mirada dominadora i objectiva del saber viril ha estat substituïda, al cinema de Varda i al llibre de la Merino, per una observació encuriosida, tendra i amorosa. Però no us enganyéssiu pas, la motivació que rau al darrere de tant d’amor és violenta i rabiüda. Quan a l’entrevista que clou el llibre Agnès Varda. Espigoladora de realitats i somnis (Ela Geminada, 2024) l’Imma li pregunta per què no ha filmat mai la burgesia, ni que fos, com Chabrol, per condemnar-la, la Varda respon tota tranquil·la: “No he filmat mai gent que menyspreo o que no estimo.” És una sàvia resposta que palesa un compromís ferotge: filmar, o escriure, només sobre allò que s’estima. El menyspreu va per endavant i ni cal fer-hi esment. L’amor és també una declaració de guerra, encara que riallera, a tot allò que no s’ho val.

I Varda s’estima les dones, tot i que no ho confessi prou. Des de Cléo de 5 a 7 (1961) tracta d’alliberar-les de la mirada fetitxista, objectivada i idealitzada de la masculinitat, d’allò que John Berger anomenà la “male gaze”. Sap bé que la bellesa, tot i ser un valor segur en el mercat sexo-afectiu, és per a les dones un lloc problemàtic. Cléo, com la Catherine Deneuve esdevinguda una nineta muda i laboriosa a Les criatures, o les dones intercanviables de La felicitat, vol ser com totes desitjada però és ben conscient que, per aquest mateix motiu, no se la veu. D’aquest drama propi de la feminitat normativa passarà després a mostrar dones en lluita pel seu dret a l’avortament, tant com pel dret a la maternitat. És el cas de L’una canta, l’altra no (1976). Però potser el més interessant de la seva mirada afectuosa de dona que fa cinema arriba en el moment en què el seu objecte d’amor és una patata. Ningú havia mirat abans una patata com ho ha fet Varda, ni tampoc la vellesa, aquest cop amb ve baixa. Els cossos nus i vells que ens ofereix no són com els d’Ulrich Seidl. Aquí no se’ls jutja ni se’ls ridiculitza. Se’ls abraça.

Quan a Els espigoladors i l’espigoladora, després de veure com els afamats i exclosos recullen les patates que ningú no vol perquè són massa arrugades, o massa grosses, o tenen forma de cor, Varda filma les seves pròpies mans envellides; quan a la Biennal de Venècia es disfressa de patata; quan ens fa advertir els grills nous que surten dels decrèpits tubèrculs, la seva mirada de dona es torna queer. La consciència de la corporalitat, del pas del temps per la materialitat del cos, li ha fet entendre i ens fa entendre que allò exclòs del binarisme de gènere és, potser, el més estimable.

Emma Goldman, una feminista anarquista a qui devem la consigna “Si no puc ballar, no és la meva revolució”, parlava del dret de tots a les “coses belles i radiants”. Varda, per la seva banda, ens fa comprendre que cap revolució no pagarà la pena si no som capaços d’apreciar i defensar el dret a les coses velles i decrèpites.

La realitat és injusta, mesquina i fa mal. La gent mor, sovint de gana. Les patates que els podrien alimentar són llençades a l’abocador. Aquestes són les regles macabres del capitalisme. Per sobreviure a aquesta realitat que no té justificació humana cal una passió, diu Varda. Al llibre de l’Imma Merino hi trobareu aquesta passió que s’encomana. És l’amor pel cinema i per les coses. La recerca, fins al final, d’una mirada que rescata més enllà de tot saber i de tot estil viril. És la passió amb què Merino reconstrueix el cinema de Varda fins a fer-nos-el estimar tal com ella s’estimava les patates.