Art públic contra la buidor
Poc o molt, els elements artístics treballen enriquint el jo intangible
Ahir va ser el Dia Europeu de les Llengües, designació de la Comissió Europea per celebrar la multitud d’idiomes que coexisteixen al Vell Continent. Diverses vegades he usat aquesta finestra per insistir en la importància que, com a persones que volem seguir atresorant la llengua pròpia, procurem per aquesta com per un preuat aliment. O sigui que no hi tornaré. Sí, però, que escriuré sobre les reflexions a les quals m’ha portat un esdeveniment relacionat, ja que tal dia teníem programat inaugurar a Campdevànol un monument al voltant de Jacint Verdaguer, el català i la pàtria. I direu… No afirmaves que no dedicaries l’article al tema? I no ho faré, només necessitava la introducció per explicar, atès que hauré plantat una nova obra a l’espai públic, els dies, les setmanes i els mesos que fa que rumio com protegir-la, preocupada pels espolis, les profanacions, els saquejos i altres delictes comesos en d’altres realitzades amb gran esforç i la intenció d’aportar humilment un bé a la societat de la manera que puc i sé. Arran dels fets passats, que em dol llistar i per això obvio, la reflexió que m’ataca és: valen la pena tantes il·lusions, treballs, recursos, creativitat i nits d’insomni per compartir el que en un tres i no res algú que passi per allà decideix esguerrar en un pim-pam? Perquè no és mai constructiva l’aportació d’aquests malfactors. Només saben destruir, espatllar. I el problema s’agreuja quan molts ajuntaments se senten impotents per preservar les escultures de carrer, com sí que tenen eines per fer en altres països. I la temptadora resposta és: “no, així els teus tràfecs no tenen sentit”. Llavors, una veueta interior es revela i diu: “si tu i els qui com tu us rendiu per mor dels dolents, l’empobriment urbà guanyarà la batalla.” Poc o molt, els elements artístics treballen enriquint el jo intangible. De manera evident, o silenciosament entrant per la via inconscient i dipositant allà el seu significat. Reivindico considerar-los un bé a salvaguardar com sigui, no només pels responsables de fer complir la llei, sinó per la mateixa gent. Els qui valorem rebre dosis de missatges en codi art caminant pel món, ens sentirem força més tristos i pobres si el nostre acaba sent (de fet ja està passant) un paisatge artísticament erm dominat per la lletjor, la violència visual i la buidor.