L’encanteri de reduir la setmana laboral

La reducció de la jornada laboral sembla que hauria de ser una mesura d’economies que van a l’alça i que demostren una alta taxa de productivitat, perquè aquests dos factors són els que haurien d’amortir la reducció de les hores treballades. Però res ens fa pensar que aquest sigui el cas de l’Estat espanyol –ni de Catalunya– perquè patim dos problemes ancestrals que ens allunyen de la mitjana europea. D’una banda, la taxa d’atur (11,7%) duplica l’índex de la UE (6,4%) i s’enfila fins al 26% quan es tracta de l’atur juvenil. I de l’altra, la baixa productivitat per hora treballada s’arrossega des de fa dècades molt per sota de les xifres continentals. Malgrat això, el govern espanyol, a través de la vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz, està decidit a implantar progressivament una reducció de la jornada laboral fins a arribar a les 37,5 hores setmanals, amb l’aplaudiment entusiasta dels sindicats. Però per molt que aplaudeixin aquests que, des de fa anys, s’han amagat darrere de fulards i poltrones mentre els passaven per davant dels nassos la reforma del Partit Popular, la reducció de la jornada laboral en les condicions actuals és una trampa perquè el que fa és desactivar els augments salarials. És a dir: si es redueixen les hores treballades i es mantenen les retribucions, res fa pensar que hi hagi encara marge per augmentar-les com seria desitjable en el marc d’una situació d’ofegament econòmic de les classes populars. A casa nostra, cada vegada més famílies acaben el mes en números vermells mentre el cost del cistell de consum és el tercer més car del continent, amb un augment del 14% superior al dels salaris, i els preus dels subministres bàsics i de l’habitatge continuen la seva ascensió cap als núvols. Per tot això, aquesta proposta del govern, format per PSOE i Sumar, i dels sindicats, és una oferta de duros a quatre pessetes.