El factor humà
Contra la intel·ligència
Pels temps que corren, tot apunta que primer s’ha de ser tecnològic i, en tot cas, després, s’ha de ser persona humana
Hi ha fets menors capaços de fer esclatar debats majors, de rellevància. Succeeix el mateix que amb la història petita, aquella que es desenvolupa en episodis d’àmbit local, aparentment intranscendents, però que serveixen per fer més entenedors els gran períodes de la humanitat. Vet aquí, doncs, una situació insignificant de vida quotidiana però que serveix per retratar la dualitat de mons que conviuen en el segle XXI, en què una tecnologia cada vegada més sofisticada i en aplicació en tots els àmbits comença a tractar d’estúpida i prescindible l’única intel·ligència coneguda fins ara damunt del planeta, la de l’ésser humà. Sí, segons sembla, primer, cal ser tecnològics i, després, humans.
Però primer la història, l’absurd. Heus ací un ciutadà de Barcelona, usuari del servei de Bicing, aquest invent genial que permet agafar una bicicleta en un punt de la ciutat i deixar-la en un altre després d’haver cobert el recorregut desitjat. Per agafar un vehicle cal anar fins a una parada, apropar el telèfon mòbil a un codi QR que hi ha al quadre de la bici i esperar que s’alliberi de l’ancoratge. Com que a vegades hi ha escassetat d’oferta, l’aplicació permet a l’usuari assegurar-se una bici en una parada concreta fent una reserva des del mòbil, amb d’antelació.
Entès el sistema de funcionament, ara es planteja el problema. Fa pocs dies, un usuari del Bicing es va plantar físicament en una parada del Poblenou. Després de comprovar que la bicicleta elèctrica escollida tenia prou càrrega de bateria, es va recolzar damunt el seient, amb els dos colzes, amb un signe evident de tenir-la reservada i, abans de desbloquejar-la, es va disposar a fer una trucada telefònica pendent. Hi ha dues circumstàncies importants que cal tenir en compte i que expliquen la conducta de l’usuari: la primera és que no es pot pedalar i parlar per telèfon a la vegada; és una infracció que la policia acostuma a multar. La segona és que, des del moment que es desbloqueja la bicicleta, comença a córrer el rellotge d’ús i, per tant, la possibilitat que Bicing penalitzi l’usuari amb un recàrrec si se supera el temps establert. Per tant, l’home va fer un acte conscient, intel·ligent, de reserva física de la bicicleta i demora el desbloqueig en espera d’acabar la trucada.
Però, a mitja trucada, aquest usuari del Bicing va ser sorprès per un xicot, d’origen nòrdic, que acabava d’arribar a la parada i li deia que aquella bici sobre la qual tenia els colzes era per a ell, que ja l’havia reservada amb l’aplicació. Sorpresa, i acord, entre tots dos, després d’una breu discussió, que la bici era per a l’home que havia arribat primer a lloc. Fins aquí tot correcte.
Però després va arriba una usuària, també jove i nòrdica, engegant la mateixa cantarella. I l’home que parlava per telèfon, ja una mica mosca, va haver de tornar a reivindicar el seu dret sobre una bicicleta que estava reservant presencialment. Va marxar l’estrangera, remugant, va seguir la trucada i, finalment, van arribar dos joves més, també foresters, amb els mateixos arguments de la reserva feta en línia. La discussió que es va desencadenar va acabar amb els joves estirant la bici i emportant-se-la per la força.
Benvinguts al món on la lloada tecnologia dona ales als ximples i fa passar per babau l’individu i els seus actes conscients.