De set en set
Els carrers eren nostres
Dimarts serà 1 d’octubre i ja farà set anys que els carrers van ser nostres. Ara, set anys després, els carrers són buits i els independentistes som orfes. Som orfes de projecte, de líders, d’estratègia, d’horitzó col·lectiu, orfes d’il·lusió i d’aquella sensació que ens feia creure que tot estava per fer i tot era possible. Hem aconseguit l’amnistia, que és, segurament, la victòria política més gran d’aquests set anys. I les victòries s’han de saber celebrar, però mentre no arribi a cada racó de cada casa de cada represaliat, no la podrem celebrar perquè no serà completa. I admetem-ho: durant aquests set anys la lluita antirepressiva ens ha pres tant temps i energia, que sovint ens ha fet oblidar l’objectiu polític del referèndum. El desànim s’ha instal·lat en el moviment independentista; ho diuen les enquestes, els carrers i, sobretot, ho diuen les urnes. Els independentistes no deixen de ser-ho, però es queden a casa; l’última Diada n’és un exemple. La desmobilització és tal que ja tampoc ens mobilitzem per l’habitatge que condemna els nostres joves, ni per la llengua que està en el moment d’ús social més crític de la història, ni per la llei mordassa que continua vigent i amenaçant. I malgrat tot, haurem de tenir esperança. Esperar que la regeneració dels partits independentistes sigui prou profunda perquè puguin tornar a plantejar-se empènyer, estirar i unir. Esperança que sabrem aplicar els aprenentatges de l’1 d’octubre que es poden resumir en un: hem de ser més i millors. Esperança que algun dia passarà alguna cosa que ens farà tornar a mobilitzar-nos i a convertir, de nou, els carrers en espai de lluita.