La rehabilitació de Pujol

La seqüència de gestos que des de fa un parell d’anys intenten rehabilitar políticament i sobretot personalment la figura de Jordi Pujol i Soley té un component de ridícul que ens hauríem estalviat sense aquella cursa desenfrenada per condemnar-lo a l’ostracisme per sempre més que van iniciar pràcticament totes les institucions i partits quan Pujol va espatllar la seva biografia confessant que la deixa del seu pare, Florenci, sempre havia estat a Andorra i que aquells diners havien treballat més que tota la seva nombrosa família junta. Una lapidació per part dels seus enemics polítics a dreta i esquerra –l’agror d’alguns dirigents d’ERC causava més perplexitat aleshores que ara– però també amb el concurs de sectors de la formació que ell va cofundar, liderar i presidir durant dècades. D’allò ja en fa deu anys, en els quals Pujol ha viscut entre l’assetjament virulent dels primers anys i l’aïllament i el menyspreu posteriors, una mena d’exili sense haver de travessar la frontera.

Si toca rehabilitar Pujol és perquè se’l va voler matar políticament en vida com mai s’havia fet amb ningú. Tot això, malgrat tot l’enrenou del 3%, la condemna a CDC pel cas Palau i que sigui raonable mantenir el dubte de quina versió és la bona: que Pujol no va vigilar prou les martingales dels negocis familiars és la bona o que a l’expresident ja li anava bé que fos així perquè no s’embrutava les mans. En tot cas, les responsabilitats judicials ja s’aclariran algun dia, però les polítiques hi són, i són ben seves, perquè no es pot separar l’esfera personal de la institucional quan s’ha dirigit un país 23 anys i l’ombra de la corrupció sobre la família justament en aquest període.

I si cal rehabilitar-lo –i que ho acabi solemnitzant un socialista com Illa té el seu punt– és perquè, amb independència de les responsabilitats judicials que es determinin i les polítiques i personals que ja ha assumit renunciant a les prerrogatives d’un expresident, Pujol també és història de Catalunya en positiu, l’arquitecte del país que coneixem, de la majoria d’estructures d’estat que tenim. Unes fites polítiques i nacionals que no blanquegen el seu costat obscur (la confessió de la deixa i el que toqui afegir-hi) però que tampoc justifiquen l’esmena a la totalitat que se li ha fet.