La pitrera

No sé si va ser quan Marta Oller, professora de filologia llatina a la UAB, va mencionar el nom de l’actriu Angelina Jolie, perquè els oïdors se situessin, fent d’Olímpia, la mare d’Alexandre Magne, o quan Gemma Puigvert va citar Messalina, o quan van recordar que Cleòpatra no era Elisabeth Taylor i que el seu poder radicava en la seva conversa seductora. Parlaven de reines augustes, de figures mítiques, però abans havien posat noms a oradores transgressores com Hortènsia i de les quals no en sabem el nom però devien treballar, un miler es calcula, fent teixits al palau de Cnossos. O les taverneres o les empresàries del vi i oli exportadores d’àmfores, o Ferusa i Lòl·lia, que apareixen en els grafits de Pompeia abans que el Vesuvi ho enterrés tot menys la seva veu demanant el vot per Popidi Secund. Va ser el nom de Messalina el que, en el meu imaginari estereotipat, se’m va mostrar com una meretriu de pitrera cofoia. “Els textos literaris han estat poc generosos amb les dones”, deia Marta Oller. Així, a Quan les dones tenien poder (La Magrana) han restituït la “generositat” a les estereotipades però també a les sense veu i nom, gràcies als textos epigràfics. Plini descrivia Messalina com a regina regalis destacant-ne la libido i el seu comportament com a prostituta. Abans i ara les pitreres serveixen per criticar la conducta de les amants reials i tapar, amb un escot de matrona patricia, l’important: l’escàndol econòmic que suposen per a l’erari públic els allitaments borbònics.