Turisme. Llet i maduixes
Més pàgines viscudes des del taulell de la recepció de l’hotel on vaig passar dos estius. Sempre som a principis dels setanta. Resulta que al mercat hi havia uns sacs de llet de vaca en pols destinats al consum animal, concretament era pensat per als vedells quan els desmamaven. Aquesta llet portava un petit percentatge d’userda molta per impedir-ne l’ús per al consum humà: al preparar-la (per als vedells) quedava d’un color verdós. Però algú va imaginar que podria ser servida al menjador perquè resultava molt bé de preu. Calia, és clar, eliminar el color –i el gust– de la userda i el cuiner d’un hotel veí, de gran enginy, va descobrir-ne el sistema: centrifugant aquesta llet en pols, com que les partícules de la llet i de la userda tenien un pes diferent, se separaven amb facilitat i per això la màquina les destriava perfectament. El color negre del cafè que s’hi afegia –en bona part malta– acabava de facilitar l’experiment. Vet ací que des d’aquell moment els esmorzars dels veïns van tenir un cost més baix. Maduixes. Hi havia un cambrer que, per encàrrec de l’hotel, rialler i entusiasta, de tant en tant passejava una esplèndida safata de maduixes per entre les taules del menjador; es tractava d’incitar-ne el consum perquè, demanar-ne un plat, per al client representava un extra que s’havia d’abonar a part perquè els extres no entraven al tout compris que havia pagat a l’agència al seu país. L’hotel estava agraït al treballador –tan motivat, que se’n diu ara– que passejava la plata de maduixes sense protestar. Amb tot, al cap d’un temps el comptable es va adonar que el considerable despatx de maduixes amb nata no semblava correspondre’s amb els exigus albarans de compra del dit fruit al proveïdor. Algú va fer un seguiment discret de l’esforçat cambrer i va descobrir que, en certa hora de poc moviment, per la porta del magatzem arribava la muller amb un cistellat de maduixes del seu hort que li transferia dissimuladament. És a dir que bona part de les que despatxava eren les pròpies, que no reportaven cap benefici a la casa. La direcció, però, va decidir fer com si no hagués vist res de la forma que el treballador es feia un sobresou; va considerar que l’energia i l’entusiasme que posava en la feina valien més que les maduixes que mercadejava.