Raça humana
Un ‘like’ no és un amic
Fins que vaig tenir casa pròpia, la dels pares va ser el lloc habitual on ens trobàvem el grup d’amics de cada moment. Si necessitàvem un sostre, tothom sabia que allà seria ben acollit. Els treballs en grup de l’escola es rubricaven en aquell menjador de quinze metres quadrats del barri de Llefià, i ja a la universitat, amb uns quants companys de carrera, vam arribar a ocupar una nit sencera aquell mateix espai perquè imagino que per culpa del caràcter acollidor del bar de la facultat ens havíem adormit amb alguna tasca col·lectiva. El pare i la mare descansaven paret amb paret, i tot i que suposo que en algun moment se’ls va passar pel cap trucar a una empresa antiocupes, mai hi van posar traves. Amb el temps vaig entendre que aquella mania de la mare perquè les meves amistats desembarquessin gairebé sempre a casa formava part d’una estratègia per saber, sense interferències pel mig, amb qui em relacionava amb freqüència. Més tard l’aplicaria fil per randa amb la meva germana. Com ja se sap que si el pare és músic el fill és ballador, miro d’implantar la mateixa tàctica amb els meus descendents. Resulta, però, que per donar cabuda a tota la gent a la qual ells col·loquen l’etiqueta d’amics hauria de llogar abans la serra de Collserola. Només necessiten penjar una fotografia o un vídeo en una xarxa social, intercanviar un like i quatre paraules amb l’altre, i ja ho tindríem: un nou amic o amiga a la seva vida, segons el seu criteri. Confio que a poc a poc aniran descobrint que les xarxes d’amics no són infinites, que només qualificaràs algú d’amic o amiga quan sentis que tenir-lo a la teva vida és un privilegi, quan redissenyi el teu estat d’ànim per crear-te espais acollidors, quan triï sortir amb tu per la porta d’emergència o quan odiï els teus exs al mateix temps que tu. I amb aquests, no cal un like per saber que sempre hi són.