Entrenar la llengua i la vida

Entrenar és preparar-se per a una activitat fent exercicis i practicant un règim especial o disciplina. Normalment relacionem l’entrenament amb el món de l’esport, però l’exercici corporal que acostumem a fer l’hauríem de traslladar a tots els àmbits socials i professionals. N’és un exemple la llengua: quan ens expressem hem de ser capaços de fer-ho amb la precisió necessària, i també amb l’adequació imprescindible perquè els missatges arribin amb la plenitud desitjada.

I si parlem d’adequació també hem de parlar de varietats funcionals de la llengua o registres lingüístics, és a dir, dels llenguatges específics (economia, dret, medicina, administració d’empreses...) i també dels registres col·loquials i formals. Un exemple prou il·lustratiu, dins les varietats socials, és la famosa obra Pigmalió, amb dues versions catalanes: la de Joan Oliver (Pere Quart) i la de Xavier Bru de Sala. En l’obra es vol mostrar com el coneixement d’una llengua estàndard a un nivell formal o culte és un requisit per al progrés social, tot i que en calen més, de requisits, per arribar al que convencionalment s’entén per una “ascensió” social.

El treball d’adaptació a un català popular requereix una gran destresa a l’hora de modular i adequar correctament el llenguatge jugant i combinant, d’acord amb els personatges, el parlar xava barceloní (per exemple: pispar, pirar, endinyar o palmar) amb el català culte normatiu (robar o furtar, marxar o anar-se’n, endossar o llançar, traspassar, perir o morir). L’argument de Pigmalió és prou conegut. Una florista pobra (Liza) que empra un dialecte popular de Londres (el cockney) veu transformada la seva manera de parlar per un professor de fonètica (Higgins) que la vol convertir en una senyora d’alta societat, si més no per la seva manera de parlar. En realitat, Liza aspira a ascendir socialment, a poder tenir una floristeria pròpia. El fonetista Higgins i el seu col·lega Pickering es fan una juguesca que aconseguiran ensenyar-li la varietat educada de l’anglès londinenc i que, d’aquesta manera, Liza podrà passar desapercebuda en una festa de l’alta societat londinenca. Pigmalió és una faula lingüística explícitament didàctica: evoca el tema universal de fins a quin punt la manera de parlar ens limita l’èxit social.

Però ¿què té d’especial aquesta obra doblement versionada en català i què té a veure amb l’entrenament? Doncs simplement té molt a veure amb el fet d’exercitar la llengua, de modelar-la, de donar-li aquella forma amorosida per professionals de la dicció o també per diletants. I exercitar-la vol dir ser disciplinat en el joc del llenguatge. Les generacions joves també practiquen una certa disciplina, però dissortadament abocada a les xarxes socials (sobretot Tik-Tok i Instagram), una disciplina, però, que queda difuminada per les hores diàries excessives que hi passen seguint el nombre de m’agrades dels seus seguidors.

Cal, doncs, un entrenament constant. Els escriptors o els articulistes de premsa no publiquen, normalment, una primeríssima versió del seu treball sense cap mena de correcció. És molt il·lustrativa la imatge, actualitzada al segle XXI per la versió digital, d’un novel·lista davant de la màquina d’escriure arrencant del cilindre del carro el foli amb una primera frase gens afortunada perquè surti a la llum. Són moltes les hores diàries dedicades a escriure sense que el resultat sigui gaire productiu. Però vet aquí l’entrenament, igual que en les curses de muntanya, per exemple. Perquè el resultat sigui el desitjat, és a dir, arribar a una bona posició quan arribis a meta, cal un treball de dedicació diària, hores que no es veuen quan competeixes (tècniques de carrera, treball de força, sèries amb desnivell o sense, etc.).

El concepte d’entrenar es troba, doncs, emmarcat sobretot en l’àmbit de l’esport, però la preparació requereix una tècnica especial, un règim, una disciplina que s’ha d’aplicar en qualsevol activitat o exercici de la vida, sigui de caràcter lúdic o professional. I és en aquest context que cal reflexionar sobre els beneficis que aporta la pràctica diària i disciplinada per assolir uns propòsits. Però perquè aquests objectius tinguin un valor real, cal omplir-los d’autèntiques significacions personals, és a dir, de grans o petits reptes que ens enriqueixen personalment i que donen un sentit ple i generós a la vida.