Retrobada a Occitània
Un poderós agermanament profà en l’antiga terra dels càtars
Si la pàtria és la llengua, uns grams d’identitat i uns ideals de llibertat –més que no pas de reclusió–, podríem convenir que per a un català la vila de Tolosa podria postular-se com un bon aixopluc. De fet, així va ser considerada en temps d’ignomínia des del sud dels Pirineus, quan va esdevenir refugi providencial dels republicans en el seu camí a l’exili de la dictadura franquista. De la mateixa manera que en afers lingüístics preserva encara avui el seu instint de resistència de l’occità, davant l’assetjament perpetu de la grandeur en nom de Racine i Molière. És per això que al retrobament de dos vells camarades i copains d’abord a la capital del Llenguadoc, com és el cas dels cantautors Claudi Martí i Paco Ibáñez, calia concedir-li el tracte de cimera poètica més enllà dels núvols. Un poderós agermanament profà en l’antiga terra dels càtars. Una comunió tan desafiant com entranyable. Hereu d’una tradició trobadoresca que es remunta a l’edat mitjana, Claudi Martí ha esdevingut símbol modern de la cançó occitana. Segueix avui, als seus 84 anys, erigint-se en exemple del tresor poètic i humà que defineix les terres de la Provença. A través d’una senzillesa i una humilitat que l’identifiquen amb la saviesa i la sornegueria popular, així com transmissor d’una tossuderia que el manté dempeus i que ens remet als seus antecedents aragonesos.
Per la seva banda, Paco Ibáñez, a poques setmanes de celebrar el seu norantè aniversari, és el tòtem de la veu i la paraula. Nascut a València, criat al País Basc, exiliat a París i des de fa més de trenta anys català d’adopció, és l’home que ha esdevingut poesia en carn viva i ha fet de la seva existència una autèntica cançó de gesta. La seva pàtria és on conviuen Lorca i Neruda, Góngora i Murolo, Umm Kalzum i Victòria dels Àngels, Margarit i Atahualpa. Per això canta en castellà, català, euskera, gallec, italià i hebreu. I a l’escenari, amb el mateix Martí –i l’escuder Mario Mas a la guitarra–, rememora La mala reputació de Brassens amb un francès d’accent occità. Memorable.
Junts van fer evident una d’aquestes màximes que tant agraden a l’amic Pere Camps, artífex de la retrobada, i que era el lema de la cita: “Sense memòria, pas d’esperança.”