Coppola

En el llibre sobre el seu admirat Francis Ford Coppola, publicat el 1997, Esteve Riambau afirma que Tucker: l’home i el seu somni (1988) és la pel·lícula més autobiogràfica del cineasta rodada fins aleshores: el fabricant de cotxes artesanals que volia revolucionar la producció i el mercat automobilístics, controlats per les grans indústries de Detroit, com l’alter ego de qui va crear els estudis Zoetrope plantant cara al monopoli de Hollywood. Coppola, doncs, identificant-se amb un geni visionari i incomprès rebel·lat contra un sistema capaç d’esclafar-lo. No tinc espai per revisar la història de Coppola, amb els seus èxits i els seus fracassos. Només per fer present que, després de somiar durant 40 anys a fer Megalopolis i d’haver-hi destinat bona part de la seva fortuna, Coppola es projecta en un nou alter ego absolut: l’arquitecte interpretat per Adam Driver, que, per reconstruir una ciutat en decadència, concep una utopia urbanística. Un altre geni condemnat a fracassar davant dels poderosos. El meu problema amb Megalopolis és que no acabo d’entendre quina mena de paradís sobre la terra imagina Cèsar Catilina, nom del personatge demiúrgic suposadament capaç de controlar el temps, cosa que el cineasta creu pròpia dels artistes genials. També que suposo que Coppola vol parlar dels EUA, però no acabo de saber sobre què més enllà del fet que hi estableix una comparació amb l’antiga Roma. En la qüestió visual, hi ha tanta acumulació, tanta barreja estilística, que m’hi perdo. No sé si en aquesta ocasió ha fracassat ell sol amb els seus deliris de grandesa. O potser soc jo que no l’entenc i així se m’escapa la genialitat que d’altres poden percebre. També em passa que cada cop crec menys en els genis. Sí que crec que Coppola ha fet grans pel·lícules.