Generació ‘Paraules d’amor’

El mes d’abril Joan Manuel Serrat va entrar a la quarta edat. Transiten per aquest temps vital aquells que en arribar als 65 anys, edat oficial de la vellesa, segueixen acumulant anys fins a superar l’esperança de vida. A Catalunya, els homes viuen una mitjana de 80 anys i quatre mesos i el cantant barceloní en farà 81 aquest 27 de desembre.

Amb aquesta quarta edat acabada d’estrenar, és una evidència que el noi del Poble-sec s’ha convertit en l’avi del Poble-sec i, lluny de voler aparentar una altra cosa, milita en la seva generació amb una vellesa activa i, pel que va demostrar ahir, també reivindicativa. Sí, ahir era 1 d’octubre i Serrat va sortir als carrers.

El primer dia d’octubre es reivindiquen unes quantes coses, una de les quals lligada a la celebració del Dia Internacional de les Persones Grans, que a Barcelona tenia com a escenari la plaça Sant Jaume, on es feia un acte unitari. La jornada es va voler que fos reivindicativa i festiva a la vegada, amb un duet de cantants que va amenitzar l’espera, el parlament de quatre persones i la lectura del manifest per part de Rosa Maria Calaf, veteraníssima periodista que tot i el pas dels anys es manté tan en forma com viu és el roig que segueix adornant els seus cabells.

Vestits amb samarreta blanca per a l’ocasió, els avis van tenir preferència en l’ocupació de l’estesa de cadires disposada davant de l’escenari, mentre que l’estol de polítics que s’hi van acostar van ocupar un discret segon pla, tots dempeus. Certament no hauria estat gens alliçonador que, en un acte organitzat per reivindicar drets de la gent gran, aquells que han de donar compliment a aquestes demandes ocupessin els seients de primera fila. I la cosa anava així, amb els avis asseguts i els polítics drets, entomant els uns i els altres el sol rebullit de principis de tardor, quan, discretament, pel costat muntanya de la plaça, va entrar un home amb texans i jaqueta blava i una gorra plana de color gris, el mateix color que els cabells. És impossible no identificar Joan Manuel Serrat, encara que vagi disfressat de l’home vell que ja és, i així que es va aturar al costat de l’escenari va ser reconegut i va ser inevitable que la seva presència passés a ser el centre d’interès de tot plegat.

Tothom que era ahir a la plaça Sant Jaume té un vincle o un altre amb Joan Manuel Serrat. Aquesta és la conseqüència de ser durant dècades l’artista més seguit, més cantussejat, més admirat del país. I de seguida ho va comprovar el cantant quan, un cop l’organització el va fer seure a primera fila, va rebre la salutació de Rosa Maria Calaf, les mostres d’afecte de tothom que tenia al costat i un allau de fotografies.

En acabar, a Serrat li va costar marxar, tot sol, carrer Ferran enllà, amb la gorra calada i el pas lent però segur. El peatge de sortida van ser les fotos i les abraçades amb molts que li ho van demanar i els que oportunament s’hi van acostar, com l’alcalde Jaume Collboni. La resta de polítics ho van fer diferent. Abans de començar l’acte, molts voltaven per la plaça parlant amb els portaveus de l’organització sondejant problemes i buscant complicitats. Però amb la presència de Serrat les coses van canviar. Va regnar el sentit comú, els polítics van entendre que davant l’home que va engendrar la generació Paraules d’amor poc hi tenien a fer i van abandonar la plaça.