Boye Tuset

No havia sentit el nom de Gonzalo Boye, o no m’hi havia fixat, fins a la nit del 5 de novembre del 2017. Esperant notícies de Brussel·les sobre les euroordres contra els exiliats, el vaig veure en una intervenció a la televisió. En sentir-lo només em va quedar clar que era una rara avis i que l’elucubració jurídica no era el seu estil. Era directe, agosarat i, en aquell moment, en què mig govern ja feia tres dies que era a la presó, em va semblar d’un optimisme inconscient que gairebé em va alarmar. De fet no era ben bé optimisme, sinó aquella seguretat que projectes quan creus fermament que les coses no poden ser d’una altra manera. Després vaig anar a parar al documental de Sebastián Arabia Boye (2016), per entendre qui era. Entre aquell Boye i el Gonzalo Boye. Enemigo público, que s’estrena demà a Filmin, hi ha un fil connector de repressió (potser n’hauríem de dir tortura). El primer és la història d’una condemna que no hauria d’haver existit i la causa que, avui, aquest xilè amb arrels catalanes sigui advocat; el segon, la gestació d’un procés perquè algú que incomoda el poder torni a la presó. Hi haurà qui argumentarà que l’un i l’altre film són un informe de part. No menystinguin, ni que sigui un moment, que la denúncia sigui ben real i sobretot posin-la en context, que s’entén millor. La lawfare descontextualitza per fer passar la repressió per justícia.