El factor humà
Els nens i nenes que volen ser metge
En espera que la línia 9 del metro acabi les obres i doni servei als barris de Pedralbes, Sarrià i Sant Gervasi, el transport subterrani de la ciutat disposa des de fa anys d’una estació amb categoria d’espai distingit, com no pot ser d’altra manera, a l’accés de la parada de Diagonal de la línia 5 situat a la confluència de l’elegant rambla Catalunya amb el carrer Rosselló. Potser per això aquesta és l’estació que en el seu dia va escollir TMB per habilitar-hi un singular espai d’exposicions que porta per nom el de Mercè Sala, política socialista molt vinculada al món del transport públic de viatgers.
No deixa de cridar l’atenció que en un món de presses i estrès com és el metro de Barcelona, on la dinàmica dels seus usuaris és moure’s ràpid d’un costat a un altre, entrar-hi corrent i sortir-ne esperitats, hi hagi una sala d’exposicions que convidi a fer-hi una pausa. Això és el que passa al vestíbul del metro de Diagonal, on el reclam de les mostres que s’exposen a la Mercè Sala sempre acaben atraient públic.
Per exemple, des del 6 de setembre, quasi un miler de persones ja han visitat l’exposició Quince, una iniciativa de l’organització Street Child Fundation que alerta de les dificultats que tenen per tirar endavant nois i noies de països que es troben en conflicte on els camps de refugiats s’han convertit en oasis de vida. Paga la pena afegir 10 minuts al càlcul del trajecte de desplaçament per fer una parada en aquesta mostra, eminentment fotogràfica, i conèixer de prop les històries que hi expliquen nens i nenes com ara l’Ammita, del Nepal; en Daniel, d’Uganda, i la Tunde, de Nigèria.
Quince neix de l’experiència de posar a les mans de nens i nenes de 15 anys una càmera de fotografiar perquè retratin el món que els envolta i, a partir de les imatges, poder conèixer els seus anhels, les seves inquietuds, les seves pors. Perquè fa por, com explica un dels nens de Bangladesh que ha participat en l’experiència, viure en un campament de refugiats aixecat en un espai que queda a mercè de les pluges torrencials que provoquen despreniments de terra damunt l’assentament. Els nens de Quince saben que viure és sobreviure i que per fer-ho possible la medicina i un bon sistema de salut són essencials, per això quan se’ls pregunta a què es volen dedicar quan siguin grans molts responen el mateix: “Jo vull ser metge.” Poques coses tenen més sentit.
Els camins dels desitjos són tortuosos i, per als nens com els de Quince, sovint laberíntics, per això la fundació Street Child treballa amb l’objectiu de dotar d’eines els menors de països en conflicte i, també, fer reflexionar els d’aquí sobre la duresa d’aquestes realitats paral·leles i la necessitat d’una implicació col·lectiva per ajudar a superar-les.
La mostra Quince s’explica en tres idiomes; castellà, català i anglès. El castellà apareix als plafons com a llengua principal i les altres dues, com a complementàries, amb les corresponents traduccions. En alguns plafons les indicacions només són en castellà i anglès. En algunes traduccions la màquina ha jugat una mala passada al català, com el cas del nen que diu que vol ser “mèdic”. Tant de bo que la vida el dugui pel bon camí dels somnis, que aconsegueixi el seu propòsit i quan hi arribi pugui dir amb plena normalitat i amb la seva llengua: “Soc metge.”