Carnet i cotxe?

Fa 40 anys el primer estalvi ens servia per matricular-nos a l’autoescola, pas obligat però no suficient en el procés cap a l’autonomia de moviments. No era suficient perquè ni el segon ni el tercer estalvi permetien comprar –i molt menys mantenir– el somiat cotxe de segona mà per tenir un teatre d’operacions sense límits.

Aquesta realitat sociològica continua ben vigent en la majoria del territori català –el dels 500 municipis que no tenen caixer automàtic, i més enllà– però recula de manera galopant a la gran conurbació de Barcelona. No és estrany. En l’última dècada la cacera, captura i demonització de la mobilitat privada és demencial. Assumit el pagament a les zones blaves i verdes com una plaga bíblica més, la proliferació de carrils bici d’utilitat dubtosa –ho diu una autoritat en mobilitat com el RACC–, les superilles, girs obligatoris sense cap més funció que fer la guitza i martingales diverses només embussen el trànsit, augmenten el temps per trajecte i, per tant, incrementen les emissions. Un autèntic tret al peu. Aquest setge, que també té un component ideològic, pretén que el cotxe sigui un luxe que cada cop menys habitants de la gran urbs puguin pagar (i amb els preus de l’habitatge, encara menys). La meitat de barcelonins ja ha digerit la derrota i no té cotxe propi –agradi o no, un espai de llibertat–, i cada dia hi ha menys joves que senten la necessitat d’obtenir el permís de conduir. Tampoc els serviria de gaire res...

Hi ha qui veu retrògrada la mobilitat individual. Pel camí que anem, el més retrògrad serà viure a Barcelona, perquè només s’ho podran permetre les elits. És retrògrad prioritzar el setge al transport individual en lloc de millorar el col·lectiu fins a fer-lo irresistible per als ciutadans de les àrees metropolitanes. És retrògrad establir zones de baixes emissions i, en paral·lel, no fer res per garantir que els barcelonins puguin viure a la seva ciutat i no hagin de marxar a la segona o tercera corona perdent temps, diners i salut embussats per anar a treballar –paradoxa!, a la gran ciutat d’on han estat expulsats– amb milers de vehicles particulars ocupats per una sola persona.