Ciclistes vestits de negre
Una mena d’espectres gairebé invisibles a les zones d’ombra, en els contrallums o els capvespres
Determinades actituds dels éssers humans donen la raó als que sostenen que anem perdent el criteri propi, el pensament crític, i ens deixem engolir pel ramat, per aquesta irreflexió col·lectiva guiada per modes i directrius que no sé a què obeeixen, però al sentit comú segur que no. Si ens cenyim a la convivència a la via pública, a mi em crida l’atenció la gent –generalment joves, però no només joves– que travessen el carrer, en un pas de vianants o no, amb el cap cot mirant el mòbil i les orelles tapades amb uns auriculars, aïllats de l’entorn, incloent-hi el trànsit. Si aquests personatges els combinem amb un excés de velocitat o distraccions dels conductors, tenim un còctel explosiu.
El cas més inversemblant és el dels ciclistes de carretera vestits com en Darth Vader de La guerra de les galàxies, negres de cap a peus i, alguns, sense ni tan sols la llumeta vermella de la tija del selló, en definitiva, una mena d’espectres gairebé invisibles a les zones d’ombra, en els contrallums o els capvespres –que en aquesta època de l’any cada dia s’anticipen més–, víctimes d’una moda ideal per als amants dels riscos extrems i ments poc privilegiades. “Tenen tot el dret d’anar vestits com vulguin”, podeu dir-me. I tant, només faltaria. No obstant, estareu d’acord amb mi que tempten la sort, com si no fossin suficients amenaces per a ells els cotxes i camions conduïts per borratxos, drogats, adormits i distrets amb el mòbil, cada dia més abundants. Fa poc, quan ja fosquejava, vaig creuar-me amb un ciclista que, a més d’anar totalment negre, portava posats uns auriculars que molt probablement li impedien rebre una informació tan valuosa com és l’acústica de l’entorn, és a dir, un suïcida. “Qui ha de vigilar és el cotxe”, em replicareu. Cert, si l’atropellen se les carregarà el conductor del cotxe, el ciclista tindrà les de guanyar perquè no hi ha cap llei que li impedeixi ser invisible. Podrà dir que està carregat de raó, estirat en un llit d’hospital o en un lloc pitjor.
Lamentablement, el ciclista que sí que es vesteix amb colors clars no té garantida la immunitat, però almenys evita molts riscos i demostra que encara hi ha esperances per a la lògica i el sentit comú.
