Idolatrar evasors fiscals

Dissabte al migdia, en una concorreguda zona comercial de Barcelona, un núvol de pares, mares i nens amb aparença de tenir entre 6 i 10 anys han plantat el cul al terra, formant una massa que la resta de passejants s’esforça a esquivar. De lluny, sembla una protesta de carrer, però no hi ha proclames, ni pancartes. Ens acostem i descobrim que aquella colla, a la qual no deixa d’incorporar-se gent, deu estar esperant algú perquè hi ha un escenari. L’actuació s’anuncia per a les sis de la tarda. Manquen ni més ni menys que tres hores per a l’aparició estel·lar però els pares han decidit que val la pena tenir allà plantats i paralitzats els seus fills, com ruixats amb formol, durant 180 minuts. Penso que encara no ha nascut la persona amb el poder de tenir els meus fills immòbils tant de temps, així que m’envaeix una certa enveja. Són ells, els meus fills, qui em fan saber que l’estrella anunciada és un youtuber “molt famós”. No sé si és una sort o no però ignoro de qui em parlen. Vista l’edat dels seus admiradors –entenent que els seus fans es troben entre la canalla però ves a saber–, gairebé suplico que no sigui un d’aquells anomenats influencers que fomenten l’analfabetització mediàtica o que modelen l’opinió política dels joves, arribant a generar odi. Potser és demanar la lluna en un cove però he sentit algun cop, ara no em facin dir on, que n’hi ha, de joves d’aquests, que almenys no destrossen cervells. Quan arribo a casa indago sobre el personatge. Sembla que és el número u a l’Estat espanyol, en la categoria de youtubers, perquè té un canal amb 40 milions de subscriptors i no sé què punyetes més. Viu a Andorra, lluny dels tentacles d’Hisenda. Aquells pares i mares que sustentaven la idolatria dels seus fills farien bé de tenir-ho present quan demanin hora al pediatre i els donin visita per al cap d’un mes.