No és solidaritat

Un professor que admiro i respecto ens recordava l’altre dia que totes les persones són irrepetibles. Ens ho diu per convidar-nos a obrir els ulls i el cor per rebre tothom amb la il·lusió de la descoberta. Aquesta visió humanista és exigent. I genera dificultats, per exemple, a l’hora d’escriure aquest article. Perquè si acceptes aquesta tesi és molt complicat fer generalitzacions del tipus “els espanyols respecte de Catalunya pensen que”. Segur que no tots pensen el mateix. Potser “una majoria” seria més encertat. Però si parlem del nou model de finançament autonòmic i mirem l’opinió dels partits, del govern de l’Estat i dels presidents autonòmics, malauradament, podem generalitzar perquè és el mateix de sempre. I quan una cosa és com sempre i resulta que va contra els teus interessos, segurament és el moment de revisar quina és la teva posició al respecte. I si cal fer alguna cosa diferent. Ja us ho avanço, en el cas de Catalunya és tot. Tot diferent. Perquè el punt de partida és que hi ha d’haver solidaritat interterritorial. I aquesta fal·làcia és l’origen de tots els mals que permet sortir el president de Castella-La Manxa –sigui de quan sigui això sí que es repeteix: García-Page, De Cospedal o Bono– a dir que la riquesa de Catalunya no és propietat dels catalans sinó de tots els espanyols. Vist així el dèficit d’inversió en infraestructures a Catalunya també és de tots els espanyols i ja es compensa amb el superàvit de Madrid. Les penúries de rodalies a Catalunya també són de tots els espanyols i els “a por ellos”, missatges de fraternitat territorial. No hi pot haver solidaritat quan hi ha espoli. Encara més, no hi ha d’haver solidaritat si no et surt dels pebrots. No existeix cap consciència d’interessos, objectius o simpaties compartits que creïn un sentiment de pertinença amb l’Estat espanyol del qual pugui derivar l’obligació d’ajuda mútua. Negocieu-ho com el que és, un espoli. No és solidaritat.