No eren roviristes

Aquests dies ERC entra a fons dins el seu debat congressual, que afecta i afectarà la política catalana en general. Hi ha un aspecte en què cal posar el focus perquè ha passat desapercebut. Em refereixo a les etiquetes per designar les parts en pugna. Les d’“oficialistes” i “crítics” són objectives en relació amb els qui defensen la direcció del partit i el govern, i els que n’han estat crítics. Res a dir. En canvi, d’altres amaguen responsabilitats polítiques de fons. Dintre de les candidatures “oficialistes” en pugna s’han imposat les etiquetes de “roviristes” enfront dels “junqueristes”. En realitat no hi ha hagut roviristes fins fa quatre dies. El rovirisme va sorgir després que l’estratègia de l’aparell d’Aragonès es va estavellar quan va avançar les eleccions i va haver de dimitir. Recordem-ho. El primer enfrontament polític entre Aragonès i Junqueras va ser molt discret. Junqueras sempre defensava pactar amb el PSOE a Madrid, però rebutjava tot pacte territorial amb el PSC. L’aparell d’Aragonès, contràriament, un cop va tenir la presidència en solitari, va desempallegar-se dels compromisos adquirits amb la CUP, i tot seguit va enviar els mariachis a la seu de Junts, prioritzant pactar amb el PSC arreu. Junqueras, contradient-se un cop més, ho va beneir tímidament. Però no era la seva línia inicial, ni la de Marta Rovira. Aleshores el president Aragonès va fitxar Sergi Sabrià com a mà dreta del seu executiu. Decapitat el president pels resultats electorals, l’aparell d’Aragonès va buscar l’abanderament de Rovira per signar la nova aliança amb el PSC i els Comuns, aliança que havien teixit des que tenien la presidència en solitari (o abans). El gat amagat de l’etiqueta “roviristes”, doncs, és l’aparell d’Aragonès. Els “junqueristes” no gosen ni anomenar-lo.