De reüll
Més Moarés
Si ens posem perepunyetes, a Catalunya tot el que no és Barcelona és perifèria. Perdó: tot el que no és l’Eixample de Barcelona és perifèria, perquè a molts barcelonins els fa mandra fins i tot anar al MNAC: el troben massa lluny. L’imaginari dels catalans tendeix a associar la perifèria del país amb el món rural, una entelèquia estranya al segle XXI. Mentalment, i vull dir des d’una mentalitat barcelonina, la “centrifugadora” en paraules del company Francesc Canosa, la Vall de Boí i el delta de l’Ebre són tan fora d’òrbita com, posem per cas, les veïnes poblacions vallesanes. Pitjor encara: a muntanya i a mar, rai, però a 30 quilòmetres endins pensen que no se’ls ha perdut res. I es perden tot un món. Culturalment, riquíssim. El passat cap de setmana, Terrassa va celebrar la primera edició de Moaré, un esdeveniment de confluències entre la creació audiovisual i la moda, en espais singulars, en el que seria una segona generació d’usos del patrimoni industrial modernista de la cocapital del Vallès Occidental. Una nova vida als antics vapors de l’antiga ciutat del fum de les xemeneies conxorxada amb la cultura contemporània, el camí correcte per generar una nova identitat en aquests municipis que la paranoia del país dissol amb Barcelona i alhora els situa en una galàxia desconeguda. Més Moarés ens fan falta.