Promeses entre cartrons

No hi ha vida digna sense un sostre que t’acaroni. Ho saben sobretot les persones que han perdut el seu pis o que viuen sota l’amenaça del desnonament, i ho saben molt especialment aquelles que d’un dia per un altre, sense avís previ, sense cap senyal d’alerta, van veure com la seva vida feia un gir tan radical que de cop es van descobrir dormint sota un pont o despertant-se sobre un banc. Un acomiadament de la feina, una pèrdua irreparable, un divorci sobtat, una depressió sobrevinguda... una llista de situacions inherents a l’espècie humana que poden estroncar la vida de qualsevol, també la de qui escriu aquest article o la d’aquell que el llegeix. De la mateixa manera que no hi pot haver projecte de vida sense una llar on refugiar-se, tampoc s’hauria de privar algú d’un sostre perquè aquesta persona no té forma honrada de pagar-lo. Recentment he pogut observar el rostre radiant d’una persona que fa uns anys va caure en l’abisme econòmic i darrere va venir un terratrèmol emocional tan devastador que el va fer miques. Ara, però, la seva cara és la d’una persona cofoia que ha fet les paus amb la vida i que no se n’hauria sortit sense l’ajuda rebuda. Quan a l’horitzó comença a visualitzar les portes de la vellesa, té per fi un sostre que l’aixopluga i pel qual paga un lloguer social. La situació de l’habitatge és molt dramàtica i sembla que no vam aprendre la lliçó. Per reblar el clau i convertir l’incendi actual en un autèntic infern, aquesta setmana hem sabut que un alt tribunal ha tombat l’article de la llei catalana que obliga a oferir un desnonament social abans de procedir al desnonament. Cada pas que es fa a favor de la dignitat dels més desfavorits és automàticament aixafat per les urpes del capitalisme més atroç. Mentrestant, es van acumulant promeses de pisos socials que es perden entre els cartrons de qui dorm al carrer.