Carta a un hipocondríac

Estimat amic hipocondríac:

D’aquí a uns dies has de passar per la sala d’operacions per sotmetre’t a una intervenció d’aquelles que, en principi, no és gens greu i els metges tenen per la mà. Sé que ara em preguntaries que qui soc jo, amb els meus zero estudis de medicina, per tenir clar que la cosa no és greu. T’ho compro, però recorda que en algun descuit se t’ha escapat que no n’hi ha per tant. És cert que el professional que du el teu cas et coneix ben poc –i tu penses que això juga en contra teu–, o si hagués sabut les teves dèries t’hauria anunciat la data de l’operació just el dia abans, bàsicament perquè així t’hauria estalviat els mesos que acumules reproduint mentalment, cada cinc minuts, la notícia d’aquell senyor de Múrcia que va entrar a l’hospital per un problema de dimensions ben petites, similar al teu, i al cap de poques hores en sortia ben fregit. Recorda que aquella informació va arribar a les teves mans a través d’un canal ple de titulars que qualifiques d’infantils i poc creïbles, però el teu cervell s’entesta a dur-te la contrària i t’alerta que alguna veritat se’ls cola, ni que sigui per error. També t’hauries deslliurat, si haguessis viscut uns dies més als llimbs, de totes les conyes que fem al voltant de les teves pors, però paraula que només s’hi amaga una voluntat confessa de desdramatitzar l’assumpte. Perquè en el fons som conscients del teu patiment i de les males estones que passeu els que sou així, els que podeu confondre el singlot amb una cardiopatia. Ho sabem quan llegiu per vint-i-cinquena vegada en un sol dia l’última frase del consentiment, aquella que aclareix, en lletra molt minúscula, que algun risc corres, si entres en una sala d’operacions. En qualsevol cas, com que tinc assumit que no canviaràs, només em resta demanar-te que no t’entretinguis gaire amb la recuperació, que quan passi tot a casa meva t’espera un vi que espanta tots els mals.