Orgull de sang

Ara que està tan de moda pronosticar la propera mort del català com a llengua d’ús, hi ha una realitat que, malgrat tot, dona esperances a la seva supervivència. És ben simple, només cal caminar pel barri del Raval de Barcelona, el de Sant Antoni o el Poble Sec, i parar l’orella. De tant en tant se sent passar un grup d’homes, o un alegre conjunt de dones, que enraonen una parla profunda, amb un accent arrelat en l’ànima dels anys, un català de remor diferent a tots els altres, però llengua catalana pels quatre costats.

Són els gitanos del que havia estat el Xino, ara Raval, que amb el temps s’han escampat per altres barris veïns. Gitanos com rodes de carro, emigrants dins de la seva ciutat, però sempre amb la mateixa llengua catalana com a divisa. La conclusió és evident: si un col·lectiu humà com el gitano, perseguit i vilipendiat, ha aconseguit preservar la parla és que el català té la supervivència assegurada.

I un d’aquests guardians de les paraules és en Sam García, que quan se li fa notar la singularitat del seu accent somriu i diu, “és com de poble”, però no ho és, simplement és diferent a qualsevol altre, inimitable perquè cal haver nascut gitano per poder parlar com ho fa un gitano.

Hi ha una altra cosa que distingeix en Sam, la positivitat que el mou en tot allò que fa i el seu somriure permanent a la cara, com una targeta de presentació. Aquest home té motius de sobra per estar content de l’obra feta. I somriu, en Sam, quan explica que darrere l’Ecomuseu Gitano que ell dirigeix hi ha la voluntat de reivindicar un territori, un patrimoni i una comunitat, que avui és diàspora urbana. Per això calia tornar al rovell de l’ou, al pinyol i banderilla gitana que és el carrer de la Cera, per situar als baixos del número 10 un espai expositiu i de documentació dels gitanos. Un retorn al territori que havia estat pàtria gitana, per destacar el valor de la cultura pròpia i la gent que l’ha fet possible.

De fet, el procés va ser a la inversa, a través de l’associació Carabutsí es va posar en marxa un pla de recerca consistent a entrevistar a les velles gitanes del Xino perquè expliquessin les seves vivències, i aquest programa d’arqueologia humana va donar com a fruit unes converses, enregistrades, i la recollida de milers de fotografies. Les entrevistes es poden visionar a través d’internet i les fotografies van generar la necessitat de posar-hi ordre, i així va sorgir la idea de crear l’Ecomuseu.

Com no podia ser d’una altra manera, l’espai és un esclat de colors i d’històries humanes, amb la paret principal com un mur de records amb desenes d’imatges de vida quotidiana on, per exemple, les dones que van anar a fer les Amèriques a mitjans del segle passat per comerciar amb lots de roba, conviuen amb la foto de la primera actuació de Peret, amb la tia Pepi, formant el grup de Los Hermanos Montenegro.

L’accent gitano és també l’estigma gitano. Tothom aplaudia Peret, però avui a les noies gitanes que van a buscar feina encara se’ls diu “vesteix-te com una paia”. És una realitat que els catalans de pell d’oliva i veu fonda són víctimes encara avui de recels i marginació, el mateix maltractament que ja pateixen amb cruesa els nous immigrants de pell fosca. És per això que cal un Ecomuseu com el del carrer de la Cera, cal que existeixi i, sobretot, cal visitar-lo.