L’acadèmia de l’oblit

Les entranyes de la justícia són com el desguàs d’una claveguera per on discorre el pitjor de la condició humana, mirall de la societat que es descompon una mica cada cop que un dels seus membres projecta maldat sobre la bondat, inspira fel i exhala mort, converteix tot el bo que té el goig de viure en un insofrible corredor de dolor.

La sala de vistes del jurat del Palau de Justícia de Barcelona va viure ahir una nova jornada de les que deixen l’ànim trasbalsat. Escoltar la defensa, amb actitud de fera desafiant, d’un home acusat del doble crim de dos ancians, morts a ganivetades al menjador de casa seva, amb l’única estratègia de negar-ho tot sense mostrar ni el més mínim sentiment d’empatia amb les víctimes, deixa un mal cos que només pot restituir el normal funcionament de l’administració de justícia castigant amb la duresa que correspon uns fets tan repugnants.

Hi ha un dret que empara un acusat davant un tribunal, i és el de declarar allò que cregui que més el beneficia. Pot mentir, i no ser tingut en compte; pot decidir no respondre les preguntes que se li fan, i quedar-se tan ample, i fins i tot pot fer l’orni, fent veure que ho ha oblidat tot, o quasi tot. Sí, un acusat en un judici penal pot respondre a l’interrogatori amb un mínim “no me’n recordo” i sortir-ne indemne. La justícia respecta el dret a l’oblit que exerceix l’acusat, el problema és quan aquest dret a l’oblit suposa tirar tones de terra sobre una veritat necessària com és saber qui va matar covardament la Piedad i el Manuel, un matrimoni octogenari de la Bordeta.

Per arribar a una conclusió que posi en primer pla la veritat i a fer un acte de justícia, el tribunal del jurat haurà de capbussar-se en els silencis i els oblits que ahir va expressar, sense cap tipus de rubor, l’acusat, Marcos Fuentes García, que davant les preguntes clau va respondre una i altra vegada “no me’n recordo”.

La relació entre Marcos, Manuel i Piedad era comercial. L’acusació creu que després de vendre’ls productes per al seu benestar a un preu desorbitat, Marcos es va guanyar la confiança dels vells visitant-los sovint fins a robar-los la targeta de crèdit, joies i matar-los per tapar la seva acció delictiva. Tot i la relació, l’acusat va dir que no recordava de què parlaven quan es veien; en canvi sí que li va venir a la memòria que el Manuel li havia demanat que li donés un cop de mà per vendre’s les coses del pis perquè volien mudar-se a una residència, i que la seva negativa a ajudar va fer que trenquessin relacions.

Efectivament, pocs dies abans que el fill del matrimoni descobrís els cadàvers en descomposició dels seus pares al pis de la Bordeta, el Marcos havia deixat de tenir tracte amb els avis i ja no visitava el barri. El jurat haurà de determinar ara si l’única explicació lògica a aquest allunyament és que Marcos ja sabia que els vells eren morts i ja no els podia seguir plomant. També es podrà preguntar, el jurat, com és que el dia que la televisió va donar la notícia de la troballa de dos cadàvers Marcos va dir a la seva parella que eren el Manuel i la Piedad pel simple fet d’identificar la casa, si la notícia no donava els noms dels difunts.

Hi ha coses que és fàcil que es perdin en la memòria, fins i tot de fer veure que no es recorden, però el gest homicida sobre dos avis i els seus noms difícilment s’oblida.