Horror al Truffaut

Calma, com diu la secció. No hi va haver víctimes. Però alguns vam sortir d’aquesta coneguda sala de cinema gironina amb l’estomac tan regirat que amb la cara pagàvem. Benaventurats els que vam trobar un lloc per seure en sortir després de ser anorreats per aquesta experiència cinematogràfica, anomenada La substància. La matèria fosca no va ser injectada a les nostres venes, però el resultat va ser, per a aquest supervivent, el mateix.

Si la pretensió de l’autora és acompanyar-te en un viatge cap a l’infern, l’èxit és formidable. Per als que el desmai és un estat mai descartable quan apareix una xeringa a certa distància, l’exhibició d’agulles de totes les mides possibles entrant i sortint de tots els llocs imaginables va ser un desafiament difícil de descriure. Ep, però també hi ha cossos sencers que s’obren, viscositats diverses i coses que, com deia aquell, vosaltres no us creuríeu mai de la vida.

A mesura que avança la història, prepareu-vos, la repulsió va in crescendo en tots els sentits. És com trobar-se en un malson estrafolari en què grans personatges de Disney són experiments fallits. Algú ha intentat unir l’ADN de la bruixa i la Blancaneu, la bella i la bèstia, la Ventafocs i la seva madrastra o l’Esmeralda i el geperut. Imagineu el resultat. Quan estàs a punt de despertar-te, sona la música deVertigo i observes atònit com un ésser grotesc i deforme es posa les arrecades com si fos la mateixa Kim Novak.

Els últims minuts fan honor a tot allò que hem estat intuint des del principi. Un festival exuberant de color roig sobre la pantalla. Des que algú va escampar la llegenda de Faust entre nosaltres, pobres mortals, aquests pactes per assolir l’eterna joventut no acaben mai bé.

Dit això, és una pel·lícula excepcional. No me la trec del cap. Esteu avisats.