Una col·lecció gens ingènua

El Javier és l’única persona que s’ha interessat explícitament pels dibuixos de la meua filla i, algun cop, m’ha demanat que els faci fotos i les hi enviï. Notari de professió, apassionat de l’art i la història, el Javier Santos Lloro duu inoculat el virus de l’art per raons familiars. És membre d’una nissaga que ha donat personatges de gran volada creativa i intel·lectual com Ángeles Santos, Emili Grau Sala o Rafael Santos Torroella, a més de Julián Grau Santos. Els seus germans Antonio i Manuel també són artistes, i el Javier, malgrat que ho porta bastant en secret, també dibuixa, s’emmarca obres de la seva col·lecció i crea uns diorames excepcionals.

Fruit dels referents familiars, dels interessos personals, les lectures i d’una percepció de les formes enlluernant, el Javier ha construït una col·lecció d’art única, diria que gairebé irrepetible. I l’ha feta a Catalunya, on viu i treballa i gaudeix del que li agrada. La gran fortalesa de la col·lecció, a banda dels grans noms que la integren, és un relat que explora àmbits tan diversos com el de les joguines i les atraccions de fira, la ceràmica, els titelles, l’escultura medieval, el mobiliari o el ferro forjat, i ho combina amb l’art de les avantguardes i, especialment, l’art ingenu, perquè la puresa de les formes de l’art dels nens (i dels no tan nens) impregna tot l’imaginari estètic del Javier.

Se’m fa molt difícil explicar en unes poques ratlles què és l’art per al Javier, perquè el que bull dins del seu cap és complexíssim. Mires les parets de casa seva i veus obres de Maria Blanchard, Ángeles Santos, Olga Sacharoff o Joaquim Torres Garcia. T’obre una carpeta i surten desenes de dibuixos de Xavier Nogués. D’un armari de l’habitació emergeixen rareses de ceràmica aragonesa medieval que no has vist en cap –en cap– museu del món, o et treu una altra carpeta i apareixen, ara, dibuixos d’un il·lustrador d’origen búlgar del qual no recordo el nom –el Javier em fa memòria per WhatsApp: Jules Pascin–. T’ensenya unes talles medievals i, a la fi, entens el motiu d’aquesta barreja que pot semblar incoherent però que no ho és pas perquè hi ha un fil conductor que ho lliga tot. És l’art ingenu, que, d’acord amb Sebastià Gasch a El arte de los niños (1953), no només comprèn les manifestacions artístiques infantils, sinó també les d’aquells adults que no han rebut formació específica i, a més, les obres d’artistes que, malgrat tenir una sòlida formació, exploren vies creatives a partir del llenguatge de l’art dels nens o d’adults no formats. És així com l’art pur, l’art no contaminat, l’art ingenu, dona lloc a una col·lecció gens ingènua.

El Javier va sortir de l’armari com a col·leccionista el 2020 amb dues exposicions, celebrades a Osca i Madrid, promogudes per la Diputació d’Osca. D’allò en va quedar un catàleg amb textos de tres patums com José Corredor-Matheos, Josep Casamartina i Juan Manuel Bonet, que van avalar i beneir la col·lecció. El Javier té lligams emocionals amb l’Aragó perquè de petit passava els estius a Lupiñén i perquè el seu primer destí com a notari va ser Benasc, un lloc que va impactar-lo profundament i on ara té casa. Aquest vincle va rubricar-lo amb la voluntat de fer-hi un gran museu per exposar aquesta col·lecció única –sí, única– al món. Després de moltes traves, el somni va fer-se realitat i la primera part del museu va inaugurar-se a Benasc l’agost del 2022, mentre restava pendent l’acabament de la segona part al palau dels Comtes de Ribagorça. El Javier tenia pensada una tercera fase que consistia en la construcció d’un gran centre d’estudis on fer-hi activitats, jornades acadèmiques i tallers artístics. Tanmateix, el projecte se n’ha anat en orris perquè el museu l’han tancat i compta les hores per al desmuntatge. Ha estat un any i escaig obert. Un canvi de govern municipal ho ha propiciat i aquell gran vaixell patrimonial ha acabat enfonsat al mar de la ignorància i la desídia. Això ha passat a l’Aragó, un país on la classe política s’ha omplert la boca d’orgull, patrimoni i identitat, mentre en paral·lel demostrava una clara incompetència per bastir realitats culturals sòlides més enllà dels discursos abrandats per l’art de la Franja i Sixena. Amb el Javier i el seu museu tenien una oportunitat per fer callar les veus crítiques, però malauradament, un cop més, s’ha demostrat que aquella meravellosa terra és la terra de les oportunitats perdudes.