Tornem-hi

Fa dues setmanes, vaig publicar un article sobre l’extrema dreta a Europa en la qual vaig incloure Aliança Catalana. M’han dit que els seus membres són molt actius, i a fe que a la versió en línia d’aquest diari hi van sortir tota mena de crítiques negatives de l’article, des de declaracions corteses de desacord fins a mini-diatribes xenòfobes. Però també hi havia algun comentari que em fa ver pensar que potser no m’havia explicat prou bé. Per si de cas algú ho dubta, estic convençut que la independència de Catalunya és necessària, imprescindible i fins i tot inevitable (per moltes raons, però sobretot pel fet inqüestionable que per a sectors importants de la societat espanyola i sobretot per a sectors molt influents dels poders fàctics ídem, Catalunya no és sinó una nosa política, cultural i lingüística que amb prou feines es tolera). Ara bé, si la Catalunya independent del futur ha de ser la “Catalunya catalana” que desitja la Sílvia Orriols (segons diu el sociòleg Xavier Torrens, que ha escrit un llibre sobre ella i AC), doncs no serà res més que una imitació en miniatura de l’Espanya espanyola que els de Vox desitgen d’una manera tan ardent: un país sense diversitat cultural, religiosa o lingüística, regit per un líder amb ínfules autoritàries. Però el que els partits dretans obliden és que els països i les poblacions sempre canvien: la Catalunya actual té poca cosa a veure amb la de fa poques dècades, de la mateixa manera que l’Anglaterra on vaig néixer –un país força monòton– és ara molt més dinàmica, gràcies en bona part a les contribucions de la immigració. I a Catalunya no dubto que la majoria dels immigrants (i els seus descendents) dinamitzaran la cultura, l’economia, i fins i tot (atès que desenes de milers d’ells han après o estan aprenent el català) la llengua –això sí, si els catalans de soca-rel fessin un esforç per no parlar-los sempre en castellà.