L’imperi invisible

Darrerament, arran de la confrontació bèl·lica entre Rússia i Geòrgia, s’han publicat arreu del món nombroses anàlisis que insinuen una mena de retorn a l’esperit de la Guerra Freda. La situació actual a Ossètia del Sud i a Abkhàsia recorda sens dubte la política de blocs. Els Estats Units situen el conflicte en una esfera aliena al seu àmbit d’influència tot reconeixent tàcitament, doncs, que l’antic bloc soviètic encara existeix, malgrat que ara té un altre nom i ja no es basa en la contraposició ideològica entre capitalisme i comunisme. Per la seva banda, la Rússia postsoviètica actua d’una manera simètrica quan estableix una línia imaginària que separa aquelles zones del món que es troben en l’esfera dels Estats Units i aquelles altres que es consideren pròpies. Aquesta versió dels fets pot semblar plausible, però, en realitat, no s’ajusta en absolut a la realitat. No hi ha, ni hi pot haver, una nova Guerra Freda. Les circumstàncies que van marcar aquella situació no tenen res a veure amb les actuals, i és molt improbable que s’arribin a repetir.

A finals de la dècada del 1940 hom va constatar que la fi de la Segona Guerra Mundial no implicava l’inici d’un nou equilibri, sinó d’un altre tipus de tensió. La raó era ben senzilla: més enllà de la derrota de l’Alemanya nazi, els vencedors tenien interessos contraposats. Com que es basaven en models econòmics i en projectes socials que no tenien res a veure, tots dos blocs necessitaven fer visible la seva suposada superioritat (aquesta és la clau de volta de la carrera espacial, per exemple). Aquesta situació ha canviat radicalment. Els russos ja no necessiten enlairar gossos a l’espai per demostrar la superioritat del comunisme, i els presidents nord-americans no han d’auspiciar ponts aeris cap al Berlín occidental per garantir la viabilitat del “món lliure”, com es deia aleshores. Sense tenir en compte aquest canvi radical, qualsevol apel·lació a una nova Guerra Freda resulta palesament improcedent.

Els convidats de pedra d’aquell llarg conflicte del segle XX tampoc no són el que eren. L’Europa dividida per un mur ideològic imposat ara té la divisa més forta del món. L’Índia ja no lidera la Conferència dels Països No-Alineats (que vella que s’ha quedat, aquesta expressió!), sinó que és un dels motors de la globalització econòmica. Pel que fa a la Xina de Mao, no calen comentaris: suposo que els darrers dies han estat mirant la tele. Finalment, la somnolència del món islàmic de fa cinquanta anys té poc a veure amb les turbulències actuals. En aquest sentit, parlar només de dos blocs que es disputen l’hegemonia mundial és gairebé ridícul. Els Estats Units i Rússia disposen encara d’un poder militar inqüestionable, però les condicions actuals fan impensable una reedició del món polaritzat.

Així, doncs, en quin context cal ubicar l’actual actitud de Rússia? Sovint s’oblida que l’actual República Federativa Russa és l’únic gran imperi que queda al món. El darrer. La diferència entre l’imperi rus i altres estructures de la mateixa índole que s’han produït al llarg de la història només rau en l’homogeneïtat física, territorial, del primer. Entre França i Indoxina, o entre el Regne Unit i Nova Zelanda, hi havia moltíssimes milles marítimes. Eren imperis visibles, artificis polítics que delatava la simple distància geogràfica.

Rússia, en canvi, sembla una altra cosa, perquè els territoris que va anar conquerint des del segle XVI estan físicament junts, amb la insignificant excepció de les illes Kurils, al nord del Japó, i de l’actual territori de Kaliningrad (l’antiga Königsberg, on va néixer i viure Kant). Rússia és un imperi, el darrer del món modern, i la gestió d’un imperi implica inexorablement l’ús de la força. L’URSS només va ser una versió ideologitzada d’un projecte nacional expansiu molt anterior a la Revolució. L’any 1300, el ducat de Moscou era un territori interior no gaire més gran que Catalunya. A mitjans del segle XVI, però, ja arribava fins a l’oceà Àrtic pel nord i fins a la mar Càspia pel sud.

A finals del segle XVII, els russos ja havien ocupat les immensitats de Sibèria. Un segle més tard arribaven fins a Alaska, al continent americà, tot i que es van vendre el territori als Estats Units l’any 1867. El resultat fou un imperi de dimensions inaudites, que la revolució soviètica va fer “invisible” gràcies a una retòrica legitimatòria que feia total abstracció de l’expansionisme rus. La descomposició de l’URSS impedia, per raons òbvies, un retorn a aquell discurs, però no implicava una renúncia de la idea –sempre encoberta– d’imperi. Això és el que ha fet de Vladímir Putin un tsar modern que reprèn sense complexos una idea molt i molt anterior a la instauració del comunisme.

El que està passant ara mateix a Ossètia del Sud no té res a veure amb la Guerra Freda. És el resultat d’una inèrcia expansionista documentada des de començaments del segle XIV, sense la qual no s’entén ni el passat ni el present de Rússia. Probablement, el futur d’aquest enorme imperi que no separa cap mar també s’haurà de pensar en la mateixa clau, per força conflictiva.