La ràbia de les víctimes

Les que tenim filles adolescents ens llançaríem sense compassió a la jugular de tots aquells homes desconeguts que per edat podrien ser els seus pares, o fins i tot els seus avis, i que tenen la poca vergonya de repassar-les de dalt a baix amb aquella mirada lasciva. Algun cop m’he vist enmig d’aquesta situació vomitiva i ni mossegant-me la llengua he pogut evitar que flueixi algun improperi. Les mares d’adolescents –segur que els pares, també, però jo parlo des de l’experiència personal– sabem que aquelles mirades ens desperten desitjos que van més enllà de l’insult i que són més propis de la crònica negra. Si un repàs visual a una menor d’edat és una escena tan violenta que ens pot fer perdre els papers, no vull ni imaginar què poden sentir uns pares quan s’assabenten que algú, sovint una persona propera, ha abusat sexualment del seu fill o filla. O la mateixa víctima quan pren consciència de l’infern viscut. El primer desig, n’estic convençuda, deu guardar relació amb la venjança. Amb l’ull per ull, dent per dent. Però després hi ha un sisè sentit, o els missatges propers d’aquell entorn que t’acotxa, o la insuficiència de valor i força per fer la guerra pel teu compte, i tot plegat t’aboca a confiar en la justícia. Després el procés és lent, potser han transcorregut molts anys però fins ara no estaves preparat per treure’t aquella soga que t’ofegava, i quan arriba el moment de passar comptes et ve algú a dir-te que ja fas tard, que el delicte ha prescrit i en paus. Com si res hagués turmentat aquella canalla convertida ara en éssers adults marcats per les cicatrius emocionals. I no puc imaginar la ràbia i la impotència que deuen desbordar les víctimes que aquests dies estan vivint una situació d’aquest tipus. Com no puc entendre que aquest disbarat no estigui resolt des de fa molts anys.