Opinió

Tribuna

No acollim, convoquem

Ja em sap greu però mirats així col·lectivament i examinats pels nostres actes no som bons, ni bonistes i només cal llegir la llei d’estrangeria per constatar-ho. Tampoc rebem els desvalguts del món amb els braços i les fronteres obertes. Una tanca de sis metres i els quasi 40.000 cadàvers tràgicament incorporats a la cadena tròfica de la Mediterrània en donen fe. El nostre no és, malgrat aquells mals auguris, un país que vaga sense rumb per l’espai sideral sinó que segueix ancorat a l’interior de Schengen, a l’Europa fortalesa, la que des del 2021 ha destinat trenta, quaranta, cinquanta mil milions a la vigilància, a les patrulles, a externalitzar els controls i a la construcció de més de mil quilòmetres de muralla, sis vegades el mur de Berlín. Aspectes, per cert, que mai esmenten els que reclamen que no siguem bledes, que cal mirar la vida a la cara i parlar obertament de la immigració. És cert que hi ha refugiats polítics, climàtics, éssers humans que fugen de la guerra, que són perseguits i expulsats, però els canvis enormes que ha experimentat la nostra demografia no són la conseqüència de la nostra predisposició a acollir sinó a convocar. Hem reclamat i reclamem mà d’obra aplicant, sovint, proves de selecció tan brutals com travessar deserts, saltar tanques o creuar mars amb barquetes. No ha estat ni és cap conspiració maligna, ni cap pla delirant i tenebrós; qui finalment decideix el nombre d’immigrants que es planta en un indret és el mercat de treball i no la generositat de les prestacions, i només cal comparar Catalunya amb el País Basc per constatar-ho. O observar l’índex d’immigració per regions a tot l’Estat, o considerar la dràstica reducció durant el llarg període posterior a la crisi del 2008 i l’increment a partir del 2017.

Està bé que parlem d’immigració sense tabús, però si ho fem sense parlar de model econòmic no entendrem res. Aquí hem reclamat i reclamem treballadors per a la construcció, el turisme, l’agroindústria o la cura de la gent gran. Els convoquem i venen. No ha estat el magnetisme de la nostra ànima compassiva sinó el mercat laboral que generem. No m’entretindré en drames personals, desigualtats socioeconòmiques, projectes de futur, ni drets humans elementals. Tampoc en aquelles paradoxes clàssiques sobre les fronteres obertes al petroli, urani, coltan o diamants i tancades a les persones. Ja sé que és inútil, però voldria evitar que la nostra excitadíssima ultradreta, que com totes les ultradretes del món criminalitza la immigració i a la vegada defensa el model econòmic que la convoca, em pengi a mi i a l’article allò de bonista, woke i progre papanates.

Passarem, per tant, xiulant sobre les responsabilitats històriques i no afegiré ni un mot al que tothom pot evocar solet quan s’esmenta l’esclavisme, el colonialisme, el neocolonialisme, l’espoli de les transnacionals, els cops d’estat induïts o les guerres provocades pels recursos i la geopolítica. Centrem-nos en els dèficits i fantasmes d’aquesta estremida peça de món que ocupem. Un editorial perfectament lúcid que aquest diari va publicar fa uns dies sobre l’islamofòbia i la immigració va ser reprovat per uns quants lectors. Catalunya, com el País Basc, era un terreny poc fèrtil per a la ultradreta i, aquí, els partidaris d’escampar l’odi s’havien de refugiar en l’espanyolisme, clarament més propici. Això està canviant. La gran aportació de l’Orriols i companyia és demostrar que també podem ser uns miserables. O encara més, que podem ser tan miserables com deien i diuen alguns espanyolistes. I quan dic miserables vull dir intolerants, excloents, racistes, xenòfobs i, sobretot, autodestructius.

El model econòmic fa figa i les nostres societats estan en crisi per raons que són perfectament identificables. Arreu la ultradreta ens exhorta a mirar cap a baix per evitar que girem els ulls amunt, però en el nostre cas, a més d’atiar una ràbia adolescent que agreuja tots els problemes que denuncia, serveix per degradar i destruir l’independentisme. Com s’afirmava a l’editorial, la delinqüència, la misogínia, els guetos, els dèficits a l’escola, la sanitat o la convivència, es poden corregir amb polítiques públiques robustes i les eines d’un estat. I canviant un model econòmic que ens destrueix socialment en benefici de molt pocs, hi podríem afegir. És a dir, tot el que la ultradreta ha vingut a impedir atiant una mala maror desenfocada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia