Dones que brillen

Dijous al vespre. En un acte literari, a Barcelona, s’hi congrega molta gent. L’espai és petit i ja no hi cap ningú més. Fa aquella xafogor suau d’octubre barceloní. L’aire condicionat ja no està en marxa, perquè som tardor. Paradoxes de la capital, penses. Al davant, una dona rossa, que vesteix de negre, amb americana, pren la paraula, dona la benvinguda als assistents i va presentant els participants.

Mentre aquests intervenen, la dona rossa comença a brillar. Petites, ínfimes gotes d’una suor finíssima li il·luminen el rostre, el coll i l’escot. Es mou inquieta. Intenta eixugar-se amb discreció. Es venta amb les mans i aguanta. Aguanta. Minuts que semblen anys. En aquell instant, les dones que hi compartim edat patim perquè sabem que pot estar incòmoda.

Però no. Està còmoda. Fet i fotut, ella és la que controla la convocatòria. I, sí. Li brilla el rostre, i té calor, però a tots ens queda molt clar que allò no la distraurà ni un moment del que ha vingut a fer. Entre les que som al públic hi ha la temptació de fer-li arribar un ventall. Però desistim de fer-ho, perquè veiem que no ho necessita.

Quan les dones brillem, quan les gotetes de suor ens visiten –sempre a traïció i en el moment més inoportú–, l’únic que han de saber els que ens contemplen és que estem en una altra de les milers d’etapes biològiques a les quals les dones ens enfrontem i adaptem al llarg de la vida. I que aguantarem, com hem fet sempre. I que seguirem fent el que havíem vingut a fer.

Potser és per això, que brillem.